20 de jul. 2017

La llegenda del Verro (2ona part)

Això no podia seguir així! El poble de Cardedeu, en assemblea, va decidir que s'havia de fer alguna cosa per deturar el senglar. Així doncs, organitzaren una batuda d'una trentena de caçadors per donar mort a aquell animal temible.
Els caçadors esperaren més de dues hores en silenci i gairebé immòbils. El jaç del senglar estava en el racó més endinsat i fosc del bosc; quan el trobaren, el gosser alliberà els gossos, que començaren a bordar. El senglar, al contrari de fugir, els plantà cara, i en ferí de mort a tres. Els gossos continuaven bordant i amenaçant el senglar, que es va sentir assetjat de tal manera que emprengué la fugida. Els gossos continuaven empaitant el senglar amb els seus lladrucs, els caçadors apuntaven les seves armes en la direcció d'on provenien els sorolls i el senglar, desplaçant-se a una velocitat superior a l'habitual, perdia aquella agudesa en els sentits per advertir la presència humana, i s'encaminava cap a una mort segura.



Fins i tot des del poble se sentiren els trets.
Els caçadors descarregaren les seves armes i donaren mort a aquell senglar que els tenia aterrits.
Mort el senglar, la seva ànima viatjà a l'infern, on conviu amb els diables i continua essent el servent de Llucifer.
Des d'aleshores, cada any pels volts de la revetlla de Sant Pere, Llucifer, el senglar i la resta de diables tornen a la terra per venjar-se. La plaça de Sant Corneli es transforma amb l'arribada dels senyors de l'infern.
Dansen al voltant del foc, persegueixen i cobreixen d'espurnes a tots aquells i aquelles que s'atreveixen a sortir de casa seva per fer revetlla, recordant la mort del senglar.

27 de juny 2017

La llegenda del Verro (1era part)

I vet aquí que una vegada hi havia un senglar, un mascle de cos dur, recobert d'un pelatge negrenc i uns ullals esmolats i recaragolats, que, segons m'explicava l'avi, era l'únic que habitava la zona.
La gent del poble comentava que podia arribar a fer dos metres i pesar cinc-cents quilos, encara que ningú no l'havia vist mai de tan a prop per calcular-ne les dimensions; l'avi l'havia vist només una vegada, prop de Sant Hilari, i deia que s'havia quedat esfereït de tan gros com era.



Cardedeu va anar creixent i el senglar i els altres animals van anar cedint terreny, amagant-se i buscant refugi en els llocs més inhòspits dels boscos. El senglar ja no podia fer els seus banys de fang, ni furgar com ho feia abans, el menjar cada dia li era més escàs i més difícil d'aconseguir, i la seva activitat es va fer cada vegada més ocasional i nocturna, fins al punt que, durant molt de temps, ningú no el va tornar a veure. La vida del senglar era cada vegada més difícil. Pensava: què no donaria per tornar enrere i viure tal com vivia abans.
No acabava de pensar això que, de sobte, sorgit del no-res, se li aparegué Llucifer.
Llucifer li proposà un tracte: el senglar tornaria a la vida que portava amb anterioritat sempre que li vengués la seva ànima i fos el seu representant aquí a la terra, que fes el mal i sembrés la discòrdia entre la humanitat. El senglar acceptà la proposta, i així li va ser encomanada la tasca de fer el mal pertot arreu i de provocar desavinences entre els vilatans. El senglar va ser transformat, com de la nit al dia, pel diable. Estava fora de si, el mal el feia ser cada vegada més i més terrible, més i més malvat. Devastava els camps de conreu, feia malbé els horts i cultius; de tant en tant, matava algun anyell indefens i atacava la gent sense cap motiu.
La gent de Cardedeu tenia por, molta por del senglar.

6 d’abr. 2017

Uns culs de primera

El veig. Sol. Aïllat. Deixa't de la mà de Déu. Només cal aixecar la persiana de la finestra al matí i apareix allà, al meu davant. Agafo el cotxe per sortir i continua amb el mateix posat: immòbil, atura't. Si treus el cap i t'hi apropes sense fer gens soroll no defuig com un gat escuat. Sap que no li convé moure's de lloc. Crec que fins i tot em diu a cau d'orella: jo no ho faria mai. Però, sense cap remordiment i amb la (in)consciència tranquil·la, encara hi ha culs que no dubten ni un instant quan ho han de fer: abandonar el sofà del menjador al mig del carrer.
Jo em pregunto, quants culs haurà aguantat incòmodament aquest sofà veient la Telenovel·la després del TeleNotícies migdia? O, quants d'aquests culs hauran fregat els seus coixins tot seguint una sessió de cinema familiar el diumenge a la tarda?
Tots aquests culs que a hores d'ara ja tenen memoritzat tot el nou catàleg d'Ikea per reposar un sofà nou al bell mig de la saleta d'estar, són incapaços de recordar un número de telèfon per demanar, gratuïtament, el servei de recollida a domicili dels trastos vells que ens fan nosa a casa nostra.
És tan senzill com trucar al 93 843 93 11, i una empresa encarregada de la recollida de les andròmines que no volem demanarà les dades per efectuar aquest servei: el segon i el quart dijous de cada mes. Un servei que no-ens-costa-ni-un-cèntim-de-més-de-la-nostra-butxaca.
Però és clar, a aquests culs no els importa embrutar els carrers de la ciutat, i menys els preocupa que, a banda del que ja paguem (i no és una cap crítica a l'Ajuntament), tornem a pagar de més per tots aquests culs inquiets que tant els fa com es fa i que s'ha de fer amb la recollida selectiva.
Avui aquests culs estan a punt d'estrenar una nova andròmina a casa; estan a un pas d'escarxofar-se en aquest nou sofà per no haver de moure ni un dit: feina fuig mandra no em deixis, oi? Però quant trigaran aquests culs a fer-ne una altra de les bones? És que collons semblen uns culs de primera!

3 de gen. 2017

Escolta el llibre

Les noves tecnologies han permès que el tradicional llibre de paper hagi hagut de fer un lloc als nous benvinguts. Actualment accedir a les lletres té tantes variants que dècades enrere ens haurien semblat enginys d'una història de Jules Verne.
Avui dia, el llibre el pots trobar dins d'una tauleta o d'un e-book, que et permeten la possibilitat de portar deu enciclopèdies senceres i Las Obras Completas de Pio Baroja en uns mísers grams de pes. També pots navegar per internet i trobar les mil i una històries en una sola nit.
Però, inquiets com mai, esbrinem si hi ha altres possibilitats per accedir a la lectura. Fent l'ús del(s) discionari(s) busquem la paraula: Llibre. Ens defineixen la paraula Llibre com: 1. Conjunt de fulls escrits posats en l'ordre en què han d'ésser llegits, especialment reproducció impresa d'una obra en fulls de paper reunits per plecs formant un tot. 2. Text o conjunt de textos o d'imatges que ocupen les pàgines d'un llibre. Ara doncs cerquem: Àudio: [del ll. audio, primera pers. sing. del pr. d'ind. del verb audīre 'oir', neologisme modern]. m ELECTRÒN/ELECTROAC Banda de freqüències corresponents al so audible normalment per l'home. Forma prefixada del mot ll. audire, 'oir', que indica relació amb l'audició o amb les ones audibles.
I per anar a petar on volem arribar, fem un matxambrat dels dos mots anteriors per cercar el que busquem: audiollibre.
Aquí hi tenim algun entrebanc. Al diccionari de casa no s'hi contempla aquest mot -culpa nostra perquè caldria reposar-n'hi un dels de les renovades edicions-. Doncs cap a la barra de Google i, salvats. Anem a la web d'Enciclopèdia Catalana i ens defineix així Audiollibre: Gravació en un format àudio del contingut d'un llibre llegit en veu alta. Just a la fusta. La informació que ens faltava d'un altre format per accedir a la literatura.
Et mostrarem informació d'audiollibres que pots regalar. N'hi ha per triarremenar i escoltar. Però avui ens fixarem en un de concret: l'audiollibre de La Marató de TV3, que per segon any consecutiu pots gaudir del llibre solidari en format mp3.
Així que posa-t'el allà on vulguis i escolta el que et diran. L'era de l'audiollibre ja és aquí.

5 de des. 2016

La no-dependència dels avis de La Roca del Vallès

M'agradaria explicar-vos una curiosa història que m'arriba de l'Ajuntament de La Roca del Vallès. Com cada any l'Ajuntament organitza el Berenar-Sopar de Nadal previ a les Festes pels nostres Avis de La Roca, Santa Agnès i La Torreta. I que per molts anys! Enguany a Santa Agnès de Malanyanes els avis ho celebren el dimarts 13 de desembre a les 6 de la tarda.
Avui puc dir, i amb molt de gust, que hi he assistit molts anys acompanyant l'avi, que amb problemes de mobilitat, necessitava algú que el portés. Fins aquí tot correcte.
Però, la meva sorpresa és que enguany no hi podré assistir com acompanyant de l'àvia de casa de 86 anys.
Com que sortosament l'àvia es pot valer per si mateixa -i que per molts anys, altre cop!-, l'Ajuntament creu que ja no són necessaris els meus serveis d’acompanyant, ja que l’àvia depent d’ella mateixa. M'agradaria saber que en pensen Els Serveis Socials de tot plegat? El cas és que l'àvia, tot i que molt valenta, és una àvia de 86 anys.
Aquest any no tinc l'opció, ni pagant el tiquet per l'esdeveniment (del tot correcte), per poder acompanyar a l'àvia al seu Berenar-Sopar de Nadal.
Si algú té inconvenients per assistir a un acte protagonitzat i organitzat exclusivament pels avis, aquest no és el meu cas: és un plaer –i més per a les dates a celebrar- desitjar un bon Nadal amb una copa de cava a la mà a tots aquells que en més d'una ocasió ho han deixat tot per a nosaltres.
Crec que un Berenar-Sopar d'aquestes característiques té l'objectiu d'agermanar, reunir en una mateixa taula, els avis del nostre Poble. Meravellós. Ells en són els absoluts protagonistes de l'esdeveniment. Certament. Però, si hi arriben agafats de la mà –del net o de la neta, posem pel cas- no creieu que la celebració seria doblement celebrada?
Sortosament hi ha més dies que llonganisses per poder desitjar un Bon Nadal, però aquest dimarts 13 de desembre, malauradament, haurà d'esperar.

30 de set. 2016

Autòno(man)

Ho tinc clar. Després de rumiar-hi molt, d'experimentar insomnis descontrolats i de fer les sàvies consultes amb el coixí, avui tinc la certesa del que vull. Amb contundència, sense vergonya i amb el cap ben alt, vull cridar fort i clar aquest rau-rau que em corre per dins. Aquesta cosa de no-se-quina-mena-de-pessigolleig-que-tinc, per afirmar rotundament que: vull ser autònom.
De fet ja molts anys que en sóc, d'autònom. No és un estat social nou per a mi. Però el pas del temps ha fet que prengui una decisió per continuar endavant.
Treien pit i coratge, he decidit que no vull ser un autònom qualsevol, no. NI vull ser un número corrent que corre pels carrers d'aquest país, tampoc. No, vull ser un referent universal del nostre país. La icona on poder-se emmirallar. Vull ser aquell que amb el seu pas deixi una empremta inesborrable. Jo vull ser autòno(man).
Segons la web de La Generalitat de Catalunya, es descriu autònom com a: "L'empresari o empresària individual, popularment conegut com a treballador autònom, és la persona física que realitza en nom propi una activitat econòmica amb finalitat de lucre i de forma habitual. L'activitat empresarial adoptarà el nom de la persona física titular del negoci, encara que és possible actuar amb un nom comercial." Fins aquí tot bé, correcte.
I, acaba la introducció, dient: "Segons el Codi civil, es considera empresari o empresària individual (autònom) qui reuneix les condicions següents: 1. Capacitat legal: cal ser major d'edat (o menor emancipat) i tenir la lliure disposició dels seus béns. 2. Habitualitat: els actes empresarials aïllats no impliquen la condició d'empresari o empresària individual. 3. Actuar en nom propi, assumint drets i obligacions derivats de l'activitat empresarial." Molt ben exposat.
Però cal anar un pèl més avall per arribar al desenllaç final: "És la forma més senzilla i econòmica de dur a terme una activitat empresarial." Estic desarmat.
Ara se que pagant -però molt- tinc (uis) gairebé els mateixos avantatges que tothom. Mireu al cel. És un ocell. És un avió, No, és, és autòno(man).