25 de maig 2018

La força del Groc

De tots és sabut que el color groc ha tingut infinitats d'aplicacions al llarg de la nostra història. El color groc, com la majoria de colors, pot generar al nostre imaginari tot un ventall de propostes i associacions. Si hi donem una ullada, la llista és inacabable però alhora interessant.
Fixem-nos que si volem fer un bé a la natura, només cal que tot el plàstic el dipositem en un contenidor de color groc. Un dels grups més influents del pop mundial cantava l'existència d'un submarí pintat de groc i que enguany celebra el seu cinquantè aniversari. Molt abans que les agendes dels mòbils hagin estat la nostra memòria artificial, anar a la recerca d'un número telefònic es feia mitjançant les pàgines grogues. A França podem localitzar el líder del Tour per la seva llampant samarreta de color groc. Una part de la carrosseria dels taxis de Barcelona està pintada d'aquest color, mentre que per altra banda els taxis novaiorquesos ho van fer a la seva totalitat per -segons el seu parer- poder veure'ls des d'una hora lluny.
Però és clar que -com tots els altres colors també- el groc té connotacions negatives: si anem a la platja i hi veiem onejar una bandera de color groc, cal que anem alerta a l'hora de prendre el bany. Als actors de teatre ni els parlis d'aquest color, com més lluny dels escenaris millor. I si anem a jugar un partit de futbol, hem d'anar amb compte i jugar net, perquè veure una targeta groga és un avís per anar de camí a la dutxa abans que acabi el matx.
És el si-no dels qui estan a favor o en contra de veure reflectit aquest color en els complements de la vida quotidiana.
Així que, si remenem força més la pigmentació del groc, comprovarem que mai abans un color havia estat tan: molest?, incòmode?, desagradable?, per alguns.
Avui -el groc- aplicat en segons quins símbols pot fer treure foc pels queixals o fer posar el crit al cel a més d'un. Potser perquè -aquest color- associat a la política té un significat de liberalisme, mot que resulta ser més complicat de fer entendre a alguns.
És un ocell, és un avió... no, és la força del groc.

11 de des. 2017

L'audiollibre de La Marató de TV3

Arriben les festes de Nadal i just abans d'endolcir-nos la vida amb tot de neules i torrons, hem de fer parada i fonda per la nova edició de La Marató de TV3. El diumenge 17 de desembre de 2017 altre cop tenim una cita amb la solidaritat. L'edició d'aquest any de La Marató vol recollir fons per combatre les Malalties Infeccioses, així doncs posem fil a l'agulla i anem per engreixar, amb els nostres donatius, la guardiola solidària.
De fet hi ha moltes maneres per fer-ho, per exemple, el mateix dia de La Marató, o també, des de fa setmanes, en molts pobles catalans on s'organitzen caminades populars, botifarrades, actes culturals, i tantes altres activitats dedicades a La Marató. I és que s’hi pot col•laborar de formes diferents, però avui et proposem una altra alternativa per fer créixer encara més la cistella solidària.
Com bé saps La Marató edita un llibre, aquest any amb deu relats curts de deu autors nostres, on cadascú aporta la seva visió particular de la vida.
Doncs bé, des de fa tres anys aquest llibre té el seu format en audiollibre, és a dir, a més de llegir-lo en paper, ara el pots escoltar. Un audiollibre és la gravació del contingut del mateix llibre en paper que tens a les mans, llegit i interpretat en veu alta en format àudio, en uns arxius mp3 perquè ens entenguem. Un cop s'adquireix l'audiollibre, en aquest cas a la Botiga en línia de TV3, et descarregues diferents arxius d'àudio on hi ha tota la narració del llibre, i de la manera que vulguis els pots escoltar.
Una proposta molt arrelada en països com els Estats Units, i que també treu el cap a casa nostra. L'audiollibre no només és un format per als invidents com es podria creure, sinó que té moltes utilitats, com ara escoltar-lo durant un viatge llarg, o perquè els més petits de casa s’acostin a la literatura, o senzillament pel plaer de gaudir-lo a casa mentre cuines la recepta de l’àvia.
És, en definitiva, una molt bona alternativa per fer arribar la literatura a tothom. Així doncs, d'una manera o altra consumir bons textos és a les teves mans i ara també a les teves orelles.

25 d’ag. 2017

I, malgrat tot

Som Imparables. Infatigables. Incombustibles i inconformistes. Som Imbatibles. Incansables. Indestructibles i intractables. Som Inflexibles. Inalterables. Impecables i intolerants. I malgrat tot som com som.
Malgrat tot, només són milers i milers d'adjectius qualificatius per donar ha d'entendre - o potser per adonar-nos-en- que malgrat tots els contratemps que ens ofereix la vida, tot té un únic sentit: mirar cap endavant. I, malgrat tot som uns tossuts que, amb el cap ben alt, reivindiquem les normes que han fet, i faran al llarg del temps, de nosaltres uns imparables modèlics davant de qualsevol adversitat. 
Perquè malgrat tot som capaços d'arremangar-nos les mànigues, capaços d'enfundar-nos dins la granota de la feina i fer fonedís de tot el que ens és desfavorable. Malgrat tot som capaços en un plisplas de donar la volta als entrebancs. Vaja, que som capaços de girar la truita en un tres i no res! Són empremtes on deixem la constància evident del nostre esforç, malgrat tota la nostra tolerància envers cap als esdeveniments.
El pensador xinès Confuci (551 - 479 aC) ja ens ho advertia anys enllà: "la vida és molt simple però insistim a fer-la complicada". És una raó de ser. I, si en podem gaudir d'ella amb simplicitat evidencial, què ens barrina pel cap buscant la contradicció? És per això que el filòsof alemany Arthur Schopenhauer (1788 - 1860) ens subratllava clarament que: "La vida consisteix en la repetició constant del plaer". Res més clar i contundent. Tot i que si volem fer una bona reflexió, el filòsof danès del segle XIX Soren Kierkegaard (1813 - 1855) ens aclaria amb molta fortuna que: "La Vida ha de ser compresa cap enrere. Però ha de ser viscuda cap endavant".
Paraules -que mai se'n portarà el vent- que ens han de fer rumiar fins al final. Estem d'acord. Encara que malgrat tot, la vida és un deure tan preuat, que aquest ha de ser el més aclamat.
Així doncs i malgrat tot, la vida és bella. A pesar de todo la vida és bella. Nonetheless life is beautiful. Malgré tout la vie est belle.

20 de jul. 2017

La llegenda del Verro (2ona part)

Això no podia seguir així! El poble de Cardedeu, en assemblea, va decidir que s'havia de fer alguna cosa per deturar el senglar. Així doncs, organitzaren una batuda d'una trentena de caçadors per donar mort a aquell animal temible.
Els caçadors esperaren més de dues hores en silenci i gairebé immòbils. El jaç del senglar estava en el racó més endinsat i fosc del bosc; quan el trobaren, el gosser alliberà els gossos, que començaren a bordar. El senglar, al contrari de fugir, els plantà cara, i en ferí de mort a tres. Els gossos continuaven bordant i amenaçant el senglar, que es va sentir assetjat de tal manera que emprengué la fugida. Els gossos continuaven empaitant el senglar amb els seus lladrucs, els caçadors apuntaven les seves armes en la direcció d'on provenien els sorolls i el senglar, desplaçant-se a una velocitat superior a l'habitual, perdia aquella agudesa en els sentits per advertir la presència humana, i s'encaminava cap a una mort segura.



Fins i tot des del poble se sentiren els trets.
Els caçadors descarregaren les seves armes i donaren mort a aquell senglar que els tenia aterrits.
Mort el senglar, la seva ànima viatjà a l'infern, on conviu amb els diables i continua essent el servent de Llucifer.
Des d'aleshores, cada any pels volts de la revetlla de Sant Pere, Llucifer, el senglar i la resta de diables tornen a la terra per venjar-se. La plaça de Sant Corneli es transforma amb l'arribada dels senyors de l'infern.
Dansen al voltant del foc, persegueixen i cobreixen d'espurnes a tots aquells i aquelles que s'atreveixen a sortir de casa seva per fer revetlla, recordant la mort del senglar.

27 de juny 2017

La llegenda del Verro (1era part)

I vet aquí que una vegada hi havia un senglar, un mascle de cos dur, recobert d'un pelatge negrenc i uns ullals esmolats i recaragolats, que, segons m'explicava l'avi, era l'únic que habitava la zona.
La gent del poble comentava que podia arribar a fer dos metres i pesar cinc-cents quilos, encara que ningú no l'havia vist mai de tan a prop per calcular-ne les dimensions; l'avi l'havia vist només una vegada, prop de Sant Hilari, i deia que s'havia quedat esfereït de tan gros com era.



Cardedeu va anar creixent i el senglar i els altres animals van anar cedint terreny, amagant-se i buscant refugi en els llocs més inhòspits dels boscos. El senglar ja no podia fer els seus banys de fang, ni furgar com ho feia abans, el menjar cada dia li era més escàs i més difícil d'aconseguir, i la seva activitat es va fer cada vegada més ocasional i nocturna, fins al punt que, durant molt de temps, ningú no el va tornar a veure. La vida del senglar era cada vegada més difícil. Pensava: què no donaria per tornar enrere i viure tal com vivia abans.
No acabava de pensar això que, de sobte, sorgit del no-res, se li aparegué Llucifer.
Llucifer li proposà un tracte: el senglar tornaria a la vida que portava amb anterioritat sempre que li vengués la seva ànima i fos el seu representant aquí a la terra, que fes el mal i sembrés la discòrdia entre la humanitat. El senglar acceptà la proposta, i així li va ser encomanada la tasca de fer el mal pertot arreu i de provocar desavinences entre els vilatans. El senglar va ser transformat, com de la nit al dia, pel diable. Estava fora de si, el mal el feia ser cada vegada més i més terrible, més i més malvat. Devastava els camps de conreu, feia malbé els horts i cultius; de tant en tant, matava algun anyell indefens i atacava la gent sense cap motiu.
La gent de Cardedeu tenia por, molta por del senglar.

6 d’abr. 2017

Uns culs de primera

El veig. Sol. Aïllat. Deixa't de la mà de Déu. Només cal aixecar la persiana de la finestra al matí i apareix allà, al meu davant. Agafo el cotxe per sortir i continua amb el mateix posat: immòbil, atura't. Si treus el cap i t'hi apropes sense fer gens soroll no defuig com un gat escuat. Sap que no li convé moure's de lloc. Crec que fins i tot em diu a cau d'orella: jo no ho faria mai. Però, sense cap remordiment i amb la (in)consciència tranquil·la, encara hi ha culs que no dubten ni un instant quan ho han de fer: abandonar el sofà del menjador al mig del carrer.
Jo em pregunto, quants culs haurà aguantat incòmodament aquest sofà veient la Telenovel·la després del TeleNotícies migdia? O, quants d'aquests culs hauran fregat els seus coixins tot seguint una sessió de cinema familiar el diumenge a la tarda?
Tots aquests culs que a hores d'ara ja tenen memoritzat tot el nou catàleg d'Ikea per reposar un sofà nou al bell mig de la saleta d'estar, són incapaços de recordar un número de telèfon per demanar, gratuïtament, el servei de recollida a domicili dels trastos vells que ens fan nosa a casa nostra.
És tan senzill com trucar al 93 843 93 11, i una empresa encarregada de la recollida de les andròmines que no volem demanarà les dades per efectuar aquest servei: el segon i el quart dijous de cada mes. Un servei que no-ens-costa-ni-un-cèntim-de-més-de-la-nostra-butxaca.
Però és clar, a aquests culs no els importa embrutar els carrers de la ciutat, i menys els preocupa que, a banda del que ja paguem (i no és una cap crítica a l'Ajuntament), tornem a pagar de més per tots aquests culs inquiets que tant els fa com es fa i que s'ha de fer amb la recollida selectiva.
Avui aquests culs estan a punt d'estrenar una nova andròmina a casa; estan a un pas d'escarxofar-se en aquest nou sofà per no haver de moure ni un dit: feina fuig mandra no em deixis, oi? Però quant trigaran aquests culs a fer-ne una altra de les bones? És que collons semblen uns culs de primera!