Avui pot ser un Gran dia

A la reconquesta del meu país

2012-02-05T08:21:00.000-08:00

Cada cop hi rumio més, fins hi tot he arribat a perdre el son. A la sobretaula amb la família i una tassa de cafè, ha estat un tema de conversa en infinitats d’ocasions. A les sortides amb els amics també s’ha posat a debat que, sense haver d’arribar a les mans, cadascú hi ha dit la seva. En moltes ocasions, que potser ara cap més em ve al cap, em raonat aquest tema. Possiblement, des d’aquell 21 d’agost en que vaig néixer a Els Hostalets de Balenyà, no hi ha res que hagi donat tantes voltes al voltant del meu cap. I es que amb la tossuderia entre cella i cella, avui he decidit anar a la reconquesta del meu país.

Per assolir l’èxit en aquesta lluita no podem estar sols. Ara que sabem que la classe política d’aquest país vesteix en un vestit de sastre massa gran i que haurem d’ajustar a les mides reals, caldrà buscar qui es capaç d’afrontar la realitat. Per sort hem conegut qui ens pot donar un cop de mà, qui ens pot tornar la confiança perduda de la nostra identitat. Uns dies enrere a Santa Agnès de Malanyanes ens van presentar a la Fundació Catalunya Estat. Amb els papers molt clars ens va exposar el perquè de tot plegat. Renoi, com fan anar els calers. Llàstima que tots aquest diners només els veiem passar. Si arribessin a ser nostres, que ho son, no se pas que podríem arribar a fer. Si vols seguir el meu consell, afageix-te al qui vetlla per tu, perquè si tots tirem del mateix carro de ben segur arribarem a bon port.

Amb dos pebrots

2012-01-20T16:17:00.000-08:00

Quan pinten bastos, cal posar-hi dos pebrots, i quan van mal dades, cal tenir els pebrots ben posats. Quan s’ensuma una tempesta cal anar amb dos pebrots, i si s’espera un daltabaix cal agafar-se bé els pebrots. Dons, al mal temps posem-hi bona cara, que la cosa va de pebrots.

D’origen sud-americà, aquesta hortalissa de la família les solanàcies, s’ha escampat per tot el món. Els pebrots carregats de vitamina C, entre altres, es presenten amb diverses varietats de formes i colors. Però el més important es saber que la mida aquí si que no és important, té pebrots la cosa.

Tot i que li agraden les temperatures de l’estiu, si la collita es bona, es pot allargar fins ben bé arribada la tardor, i si tens unes quantes llavors per plantar el millor que pot fer es tenir calma i esperar els mesos més suaus, l’abril o el maig, per fer-ne un bon planter, que si la cosa va com Déu mana, amb un rec constant i poc més d'un mes, et sortiran uns pebrots de collons, que frescos amb l’amanida o escalivats al forn et quedaran d’allò més collonuts. A la cuina amb bon foc, els pots cuinar de mil maneres i apreciat per tota la gastronomia del món, es aquí a la cuina mediterrània on en fem gairebé un ingredient indispensable a la nostra dieta diària.

Així dons hem de saber que en aquestes èpoques complicades i en aquets moments es que un s’hi ha de deixar la pell, avui hem de tenir-ho clar i afrontar les conseqüències de la vida amb un bon parell de pebrots.

Sóc Rei

2012-01-06T14:43:00.000-08:00

És 6 de gener, l’últim graó que cal pujar per acabar com Déu mana amb les festes de Nadal. Unes festes que sembla que no arriben mai però que amb un obrir i tancar d’ulls ens trobem guardant entre cotó fluix a la caixa de les sabates les figures del pessebre que tornarem a destapar a finals d’any. Ahir, seguint amb les tradicions de les cases catalanes, vam ser els testimonis en primera persona de la cavalcada de Reis. El meu poble, el que m’ha apadrinat durant aquest darrers anys, s’engalanava de vint-i-un botons per rebre Els Reis d’Orient. I el cert es que, els pencaires més ràpids que mai he vist a la meva vida, tenen cops amagats, perquè entre les coses que un espera i alguna sorpresa inesperada entre grans embolcalls de cel.lofana, em de dir que el dia ha estat del tot rodó.

Només ens calia posar el punt final a aquesta vetllada, El Tortell de Reis. Aquest pastís tradicional present a la sobretaula de casa prenia el protagonisme de la festa, que tallant curosament a parts proporcionals, serveix per saber ràpidament qui passarà per la caixa de la pastisseria del barri i qui serà el rei de la casa per un dia. Dons tot i ser un no-monarca, tot i ser un defensor del poble per el poble, avui amb tots els ets i uts he estat coronat Rei. No se si sabré estar a l’alçada del càrrec, però per sort aquest títol ve amb data de caducitat i l’any que ve, Déu dirà. Me’n vaig feliç al llit sabent que demà tot tornarà al seu lloc.

Ara és Nadal

2011-12-22T13:32:00.000-08:00

Un cop ben posades les llums de colors a l’arbre de Nadal i col·locat com Déu mana el caganer al racó del nostre pessebre, es temps de passar comptes i reflexionar si aquest any la cosa ha anat prou bé. Aquest dies, amb prudència, aixequem el cap, mirem enrere i fent una ullada a tot el que ens ha passat pel davant, ens ve de gust fer un inventari a la nostra situació. Ben mirat tal i com està el pati no ens podem queixar.

Un cop hem resolt, i amb bona nota, l’esforç del camí recorregut fins aquí, sabem que superar-lo es feina fàcil a partir d’avui. Agafem aire perquè res serà pitjor.

Com sempre i més puntual que un Lord anglès a la cort reial, el Nadal es presenta trucant a la porta de casa amb ganes d’aixecar-nos l’optimisme i de donar-nos un cop de mà a aquesta moral que tan per terra ens sembla tenir. Vist d’aquesta manera, no estaria gens malament plantejar-nos d’avançar la temporada nadalenca un parell de mesos i, pel mateix preu, posar les guirnaldes de Nadal just arribats de les vacances d’estiu.

No ens aturem. És hora de no perdre més el temps i de posar molt bona cara a la situació, a mals remeis bones solucions. I si de feina es tracta, tranquils que no ens cauran els anells dels dits.

Dons, quan és a punt de fer-se fosc i quan et tinc just al meu davant, no hi res millor que una taula plena de neules i torrons. Perquè ara que és Nadal també tinc records per tu. Bones Festes.

Parlem del temps

2011-12-11T15:20:00.001-08:00

No se què ens està passant a tots plegats, però últimament en començo a tenir un tip, tinc la mosca pujada al nas i la sensació que no trobarem pas una solució a curt termini. Només tenim al cap una tema de conversa, no hi ha cap altre fil de discussió. Tots parlem del mateix, i tal i com van les coses n’hi ha per llogar-hi cadires. Segons els experts asseguren que serà la més llarga mai recordada. Però no cal dramatitzar més del compte i no ofegar-nos dins un got d’aigua, per sobre de tot caldria, no haver d’arribar amb l’aigua fins al coll. Al cap de vall de tot aquest enrenou econòmic no se si en traurem l’aigua clara.

Tampoc hem de tirar-nos els plats pel cap però bé haurem de fer alguna cosa, no? Belluguem-nos.

Si ens traiem la son de les orelles, li posem fil a l’agulla i ens deixem de punyetes de ben segur que les cosses podrien anar molt millor. De fet som nosaltres els qui em de treure les castanyes del foc. Parlem tan d’aquest tema que potser hi ha més pa que formatge, i no per això ens hem de deixar aixecar la camisa.

Dons es bona hora de girar full i començar de nou. com molt bé diuen, sac i peres! Fem cas al bo de l’home del temps i per exemple quan pugem a l’ascensor només ens cal dir un bon dia al veí i seguin el consell del meteoròleg comentem que avui ens farà un sol que escardarà la terra, no és una bona manera per trencar el gel?

Un 4 polzades

2011-11-25T14:23:00.001-08:00

Vols veure el món? Dons per donar-li un cop d’ull, no hem d’obrir la finestra de bat a bat si el volem contemplar. Ara fent un clic, o millor dit, patinant amb un dit, tenim el món als nostres peus. Només ens cal tenir un quatre polzades més o menys, i tenir la mirada fixada en un punt. Ràpidament en un obrir i tancar d’ulls podrem veure la vida entre aquest quatre polzades més o menys. Tot sembla no tenir fi.

Quanta raó que hi ha amb la dita de que el món és un mocador! I mai millor dit. En un espai tan reduït em aconseguit posar-hi tot allò que ens puguem imaginar. Tot és al seu lloc i ben endreçat. Anem d’un cantó a l’altre. Busquem i trobem. I si no, sempre tens algú al teu costat disposat a donar-te amablement un cop de mà. Qui no s’ha trobat avui dia amb un fanàtic dels 2,54 centímetres? Jo mateix en sóc un, i la febre és tal que a hores d’ara no tenir un quatre polzades més o menys, és no tenir res. Estic impressionat de tot el que hi podem posar, em deleixo de saber que mai tindré prou temps per acabar amb totes les possibilitats que m’ofereix el meu quatre polzades més o menys. Com un nen amb les sabates noves no us podeu ni imaginar com n’estic de satisfet amb el meu quatre polzades més o menys. Ara només tinc que buscar nous horitzons que em portin per aquest mons de Déu, però sempre acompanyat amb el meu quatre polzades més o menys.

Canto en la llengua que somio

2011-11-14T10:06:00.001-08:00

Canto i sempre en sabré, malalt d’amor per el meu país. Aquestes estrofes son part de la lletra de la cançó País petit de Lluís Llach, i amb aquestes paraules es podria escriure el titular de la nostra experiència d’avui. Santa Agnès de Malanyanes ha estat a primera fila per veure, viure i cantar les millors cançons del Rock Català de la dècada dels 90.

Més eixerits que uns pèsols vam anar al teatre per veure Cop de Rock, el musical català, dirigit per Dagoll Dagom, que està triomfant a Barcelona des de l’onze de setembre. Sabíem a on anàvem i sabíem al què anàvem, però la gratitud de tot es saber que la feina a casa nostra la sabem fer com Déu mana. No tenim res a envejar, i menys encara em de dubtar de les nostres possibilitats. Tenim talent, i aquest parla en Català. Si fem memòria i recordem els Lax ‘n’ Busto, ja ens deien allò de: (...) que collons Miami ni que Florida Beach (...). El 1991 del seu segon disc, extraient Miami Beach, una crida potent del que tenim a tocar de casa.

Ara només se que canto amb la llengua que somio. Aquesta nit segur que ho faré. Si el meu subconscient no em falla les tornaré a cantar totes planxant l’orella al coixí. I, demà quan em llevi, de ven segur que les millors melodies del Rock Català em vaguejaran per el meu cap. Ens llençarem per els camins amb un tren de mitja nit on corren condemnats uns superherois amb tantes coses a fer, que si véns seguirem somiant encara que siguin de bar.

Què volem?

2011-10-16T15:54:00.000-07:00

Amb una data important a la vista, uns quants de la família d’aquí i els bons amics d’allà, n’hi ha ben bé prou per poder fer alguna cosa de profit. I es que si ens proposen una tarda de reunió per fer un brainstorming, si ens posen una càmera de vídeo a les nostres mans i si ens deixen preparar un guió prou acurat en format pdf, el resultat ens deixa inclús a nosaltres bocabadats. Però anem a pams i sabrem del cert què volem.

Fa quatre dies, la Carme i en Xavi, tossuts com una mula, ens van convidar al seu casament, ja teníem l’ai al cor perquè semblava que mai arribava el dia, però tot, per sort, sempre acaba a bon port. Així dons aquest casament, que per a nosaltres qualsevol excusa es bona, ens va fer posar fil a l’agulla per treballar en un projecte nou que, amb un dit i fet, ja tenim el resultat final més penjat que una figa a l’estiu pujat a la xarxa.

Per aquesta raó volem presentar-te el nostre flamant vídeo, que des d’avui mateix disposa del seu racó en l'espai d’Internet. Volem que arribi on hagi d’arribar. Però, el que realment volem es tenir la capacitat de sorprendre i alhora de ser sorpresos també.

Fes clic al play, i en acabat ens tocarà anar per una altra, -es una sort la que tenim amb aquest caps que no ens deixen de barrinar-, si, ho volem.
Que, què volem? Volem que tot torni a començar.

La mare que ens va parir

2011-10-01T06:38:00.000-07:00

No és la primera vegada que fem ressò en aquest bloc d’una noticia d’aquestes característiques i dimensions. De fet la instantània reflectida al post es repeteix any rere any. És com dir que l’home és l’únic animal que sempre ensopega dos cops amb la mateixa pedra, però tossudament estic disposat ha ensopegar-hi els cops que calgui perquè es repeteixi un cop més la mateixa historia -això si haurem d’anar en compte per no prendre mal-.

Aquest cop en Toni, amb l’ull ben posat al mirador, ha estat el responsable de capturar i immortalitzar el moment amb el seu objectiu, perquè, poca broma, aquesta és la novena. Fa nou anys que, a la mateixa hora i en el mateix lloc, l’escenari de la situació s’omple dels protagonistes de l’estiu per deixar-se seduir per el flash d’una reflex.

Una vegada més la xarxa ens dona l’oportunitat per parlar-ne i compartir-ho obertament. No crec que ompli de tinta les pàgines de la premsa especialitzada, i encara menys les del cor, de ben segur que no. Tan se val, el fet és el que és i no hi ha més voltes que donar.Per les cares dels protagonistes, segurament deduïm la bona salut que hi ha hagut aquest estiu que acabem de deixar. Perquè la bona feina té la seva merescuda recompensa, i encara que sigui amb la captura d’un mili-segon, l’esforç a valgut la pena. No hi ha res i ningú que ens aturi. La mare que ens va parir, avui -orgullosament-, podem dir que la novena és al sac i ben lligat.

Maleït setembre

2011-09-11T11:42:00.000-07:00

Si, ho he de dir. Ho vull dir ben alt i clar: el setembre és el mes més maleït de l’any. Però en tenim dotze, oi? Algun d’ells havia de sortir dolent, la proporció tampoc es alarmant, un de dotze, ganga. No cal que ens posem les mans al cap. No té més importància que la que té.

Fa temps llegia una noticia al diari que deia que el setembre és el mes on es produeixen més divorcis de l’any. Segons la noticia deia que hem tingut tan de temps per estar les vint-i-quatre hores del dia junts amb la parella en el més d’agost durant les llargues i inacabables vacances d’estiu que, lògicament, arriba un moment en que no ens podem ni suportar. Inclús em arribat a tirar-nos els plats, això si els de picnic, per el cap.

Els estudiosos deuen tenir la seva part de raó. Per això hi ha qui està tot el dia amb les estadístiques a la mà, els números i els tant per cents no enganyen.

Des de l’octubre al juliol de l’any següent anem tan de bòlit amb la feina diaria, amb les reunions de l’empresa, amb els partits de pàdel dels dimecres a la nit, amb els sopars dels antics alumnes de l’institut un cop al més, o amb les sortides amb moto els diumenge al matí amb la colla, que com aquell qui diu, ni temps tenim per dir un bon dia a l’hora de llevar-nos a la parella que tenim a l’altra banda del llit. Tan d’enrenou fa que durant els mesos de l’any previs a les vacances d’estiu les trobades en parella siguin més esporàdiques i intermitents. A vegades son imprevisibles. Això comporta que quan et creues amb la teva parella per el gran passadís del pis de menys de 70 metres quadrats sembla trobar-te amb una persona del tot desconeguda, es com veure una cara familiar però que no saps ben bé on ubicar. Que estrany. Caldria la pena potser organitzar-nos millor i dosificar el nostre temps, si aconseguim quadrar l’horari segons les nostres necessitats, vols dir que no tindrem temps per tot? M’arribo a la llibreria i em compraré una agenda d’aquelles de tota la vida i començaré de nou. Apunto, avui dilluns... mare meva només de pensar-hi ja em falten hores. Demà dimarts serà un altre dia.

Avui és Festa Major (II)

2011-08-18T10:18:00.000-07:00

No tinc cap mena de dubte en afirmar que els mesos d’estiu son els millors de l’any, vaig néixer en aquesta estació, i potser això té un efecte directe en la meva enroscada i complicada cadena d’adnes. Esta clar, s’evidencia en el nostre estat d’ànim, som més receptius i alhora som més donatius. No ens costa gens aixecar-nos del nostre sofà i, treure el cap per fer un tomb es bufar i fer ampolles. És evident que si hi ha una estació de l’any, aquesta estació és la de l’estiu.

A més és temporada de bones propostes que cal aprofitar, activitats que fan de l’estiu una època per compartir, i un bon esdeveniment d’aquestes característiques és la Festa Major. Perquè com passa a tots els pobles de Catalunya en aquests mesos de l’any, estem a punt per començar la festa major del meu poble adoptiu.

Santa Agnès de Malanyanes treu tot el seu encant per mostrar el millor de si mateix a tots aquells que estigueu disposats a passar una bona estona amb els Sant Agnesians? els Sant Agners? els Malanyanesos? -bé tan se val, mai he sabut del cert quina és el gentilici correcte per anomenar els vilatans de Santa Agnès de Malanyanes, cosa que em fa posar fil a l’agulla per treure’n l’entrellat d’aquesta qüestió- El cert es que la meva vila, encara que petita però molt eixerida, s’engalana per estar més maca que mai.

Amb una calor de mil dimonis estem preparats per començar el nostre particular sarau. Les corrioles estan a punt per enlairar el nou teló, els canelons de l’avia reposen per el dinar del diumenge, el cremat de la nit s’està remenant amb companyia de la Bella Lola, i la gresca, que en tenim per donar i per vendre, està més viva que mai. Amb l’alegria que ens caracteritza i amb bona harmonia posem-nos de vint-i-un botons i, al carrer que hi falta gent. Si avui no tens res millor a fer i vols compartir una copa de cava ben fresc, els amics de Santa Agnès t’esperem amb el braços ben oberts. És només un obrir i tancar d’ulls i, que comenci la festa. Benvingut a Santa Agnès de Malanynes.

Què s'ha n'ha fet del dit petit?

2011-07-29T02:02:00.000-07:00

En plena adolescència vaig prendre part de les típiques classes de mecanografia a l’escola com a assignatura optativa, que amb el temps, em va quedar penjada d’un fil -però, vaig arribar a les més de 250 pulsacions per minut, poca broma-. Les dures olivettis se’m resistien a les meves mans com els exercicis més cruels de l’entrenador personal més dur del gimnàs. Però jo, tossudament i aplicadament com sóc, en vaig fer l’aprenentatge corresponent.

Avui m’he adonat que aquelles innocents classes de les tardes-vespres d’aquells llargs hiverns han tingut els seus fruits. Tot i que la mobilitat dels meus dits han perdut la pràctica efervescent d’aquells anys de gloria, ara han tornat de nou per adoptar aquell paper protagonista que tenien davant dels fulls en blanc cargolats al rodet de la màquina d’escriure.

Encara que moltes vegades apunten a ser molt dictatorials, o massa assenyaladors potser, aquest dies els dits índex de les meves mans van de bòlit. Se’ls hi ha girat més feina del compte.

Les noves tecnologies han despertat l’interès i l’empenta dels meus dits cap a nous horitzons inimaginables temps enrere. S’obre davant meu un ventall de noves possibilitats per afrontar el dia a dia. Amb només un dit -tan se val si és el de la mà esquerra o el de la mà dreta- tinc el mon al palmell de la mà. Ara vaig amunt i ara avall. Ara vaig a la dreta i ara a l’esquerra. Desplaçant el dit per un vidre de més de 4 polzades sembla ser que tot gira al meu voltant.

I amb tot, no puc badar. No vull deixar-me res al tinter, perquè amb tant d’enrenou no me n’havia ni adonat. Tinc un problema. El menovell, el xic, el menut, l’auricular de la mà està parat. Ell vol, però no es mou. Li busco feina. Tantes coses per fer i cap ni una està pensada per ell. Què s’ha n’ha fet del dit petit? Estic caparrut. Vull treure-li una bona rendibilitat. El dit petit està sol i emparat. Només em queda l’últim cartutx a la recambra, anar al buscador de google i, aplicacions per el dit petit. Me les penso descarregar totes.

Quan menys t'ho esperes

2011-07-11T04:38:00.000-07:00

Quan menys t’ho esperes, i sense saber molt bé el perquè, estem convençuts que som uns pocatraça, o això és el que ens volen fer entendre, perquè no arribem a comprendre exactament las raó per la qual ens prenen tan el pel, o es que malauradament ja no ens en queda cap al cap d’aquells que no eren tontos. Però tan se val. Quan menys t’ho esperes, sabem del cert que aquest és el pa que mengem cada dia. Si, ho sabem.

Quan menys t’ho esperes, sabem de fonts molt properes que sempre toca als mateixos pagar els plats trencats. I també ho sabem perquè tot és així de senzill quan menys t’ho esperes.

Quan menys t’ho esperes, un Bor(bò)? pot tenir el dret a una planta sencera al millor hospital del món, que tu ets un número més d’una llista d’espera suficientment massa llarga. Quan menys t’ho esperes, som víctimes diàries del servei de rodalies i anem com unes llaunes de sardines per fer un trajecte molt més utilitzat i rentable que anar amb la línea d’alta velocitat, per exemple de Toledo a Albacete -una xarxa triada a l’atzar entre mil, fins fa dos dies del tot imprescindible-. Quan menys t’ho esperes, quan contractes en aquest país un servei de les anomenades últimes tecnologies de telefonia, es del tot possible que, en ple segle vint-i-u i per culpa d’una averia, estiguis més de sis dies desconnectat del món, o sigui més penjat que una llonganissa, i ningú en sigui capaç d’assumir les responsabilitats corresponents. Aquestes coses avui en dia son les que passen quan menys t’ho esperes.

Quan menys t’ho esperes, som víctimes dels entrebancs més inesperats d’aquesta vida quotidiana, que amb només un bitllet d’anada ens fa rumiar per saber quina es la pròxima destinació, quina pot ser la següent parada que suggereixi fer una aturada al camí per poder reflexionar i continuar sense més problemes dels que hi ha per aquest plàcid viatge a l’aventura. Però si hem estat capaços d’arribar fins aquí, és cert que sabrem continuar endavant sense més problemes i amb pas ferm. Quan menys t’ho esperes sabrem entomar amb molt de gust, les clatellades caigudes del cel, tot plegat quan menys t’ho esperes.

Esperant

2011-06-20T06:54:00.000-07:00

Ara que definitivament l’estiu ha entrat amb força a les nostres vides, ara que el període escolar sembla ser que farà la parada obligatòria fins passada la diada de Catalunya, i ara que les esperades rebaixes de la temporada revifaran –i de ben segur- l’economia del nostre país, ara dons, és un bon moment per pensar en les nostres esperades i desitjades vacances d’estiu.

Tot i que no hi han plans espectaculars programats de cara als pròxims mesos estivals, si que hi ha un desig enorme de fer parada i fonda a la rutina del dia a dia. Ens toca fer un punt i seguit -gairebé a part-, a la nostra peculiar i arriscada aventura diària. Sembla ser que a aquestes alçades se’ns fa més pesat portar a les esquenes les obligacions que comporta la mateixa vida. Quant més a tocar tens un desig, més carregós és fa suportar aquesta llarga espera. Fins i tot, i mira que en tenim un bon tros, és fàcil d’acabar amb la nostra la paciència. Però no cal patir, a dia d’avui sabem del cert que el nostre esforç de cada any tindrà, encara que sigui així de petita, la seva preuada recompensa.

Perquè encara que el creuer per el Mediterrani no és la destinació escollida d’enguany, o que la ciutat de Nova York no ens espera enfilats en un dels seus concorreguts gratacels; encara que abraçar-nos amb en Micky Mouse a Disneyland Paris s’haurà d'ajornar, o que el Keops, el Kefren i el Micerinos seran els clixés d’un altre carret fotogràfic; tan se val, perquè si aquestes històries son figues d’un altre paner, hem de saber que es possible gaudir d’un estiu de cine en un obrir i tancar d’ulls. Si no, fem una mica de memòria amb l’anunci publicitari que durant tot aquest hivern ens ha fet dentetes amb tot allò que tenim a només un pam i mig de casa nostra. Si hi estem al cas, sabrem que, a grans mals, es pot ser l’enveja de qualsevol i sabrem que, amb un no res, n’hi ha prou per tenir el que ens cal. Així es que, esperant, tenim tot el que volem. Que, què tenim? Tenim les ganes de passar el millor estiu de la nostra vida.

Per l'Elisabeth Eidenbenz i per tu

2011-05-25T14:52:00.000-07:00

En aquesta vida, entre els uns i els altres, tenim la sort de poder comptar amb amics de tots els racons del món, i nosaltres en tenim molts d’amics. Molt a tocar de casa, com aquell qui diu a la mateixa cantonada, la colla de Santa Agnès i la colla de Les Xicas tenim la sort de conèixer a l’Assumpta Montellà. Amb ella gaudim de magnífiques tardes al Molí amb xocolata i coca, amb ella fem xerrades històriques al menjador de casa seu, amb ella hem après, encara més, a ser més humans. Perquè amb l’Assumpta Montellà em conegut la gran història de l’Elisabeth Eidenbenz.

Donar les gràcies a l’Assumpta ens sembla poc, per això volem estar al seu costat per la malaurada noticia de la mort de l’Elisabeth Eidenbenz, la dona que va canviar la vida no només als refugiats republicans de la Maternitat d’Elna, és la dona que també ha sabut canviar la vida a les nostres generacions. Encara que a la distància, volem estar presents al seu costat per dir adéu a una dona que ens ha fet veure la vida amb uns altres ulls.

Gràcies als seus llibres, La Maternitat d’Elna i Elisabeth Eidenbenz: més enllà de La Maternitat d’Elna, la historiadora i escriptora Assumpta Montellà ens ha donat a conèixer la vida més humana i pròxima d’una persona que per sempre més formarà part de les nostres vides. Per tot això i per molt més, que potser ara mateix no recordem, moltes gràcies Assumpta. Moltes gràcies Susi.

Ara que faràs aquest viatge més enllà de les nostres fronteres, no t’oblidis dels teus amics. Pren un tros del nostre somriure, que per molt petit que et sembli, quan els ajuntis tots, serà el millor remei per fer més lleuger aquest camí massa llarg per pair a la soledat. Aprenem de l’Elisabeth, avui siguem més valents, siguem més segurs i sobretot, siguem més ferms.

La colla del Molí i la colla de Les Xicas.

Santa Agnès de Malanyanes, dimecres 25 de maig de 2011.

Sóc el millor

2011-05-23T14:11:00.000-07:00

Si no que li demanin a la meva àvia, al cel sia. Ella sempre ho deia, i molt convençuda que n’estava. Quan anava al forn a buscar el pa, o quan a la mateixa carnisseria encarregava les costelles de xai, no es tallava ni un pel per afirmar qui era el millor del veïnat. Quan anava al quiosc a buscar la seva revista setmanal de la premsa del cor, o quan es feia la permanent a la perruqueria del barri, aquest sempre era un dels temes de la conversa habitual. I es clar, sense dubtar-ho ni un sol instant, se del cert que la meva àvia era molt sàvia i mai hagués dit una cosa per una altra.

L’experiència diuen que és un grau, i la meva àvia, que en sabia molt d’aquestes coses, tenia experiència per parar un tren de mercaderies.

La veritat es que la mateixa vida t’ho afirma i un ha de saber escoltar a la gent gran que, per aquests temes no hi ha volta de fulla, en saben tant, que n’hi ha pocs com ells a tot el món. M’ho he preguntat tantes vegades que ja ho tinc clar, de gran vull tenir la seva experiència i poder anar amb tota tranquil.litat per aquest mons de Déu.

Però avui que malauradament un no té ni avis ni padrins, rebroten totes aquelles afirmacions d’una manera especial, tenen un valor afegit que potser fins ara havíem obviat. Quan passes per uns moments de debilitat, només has de recordar les paraules de l’àvia, i et venen al cap com el millor revitalitzant de farmàcia. Quan estàs capficat per alguna cosa que no està prou valorada, sempre tindràs aquell record de qui creia en tu en qualsevol situació. I per molt que hi busquem els tres peus al gat, quan un esta convençut dels seus ideals, només cal recordar que l’àvia fa molt de temps ja ho predicava per tots els carrers de la barriada. Per això sóc el millor, i si l’àvia ho va dir, serà per alguna raó. Els avis sempre diuen la veritat.

La nit sota els estels

2011-05-08T14:40:00.000-07:00

Quan arriba la calor, quan el dia es fa més llarg i quan les nits son més càlides que mai, ens cauen al damunt totes les propostes possibles per passar el millor estiu de la nostra vida. Perquè ja se sap, a més calor, més és la sensació per sortir al carrer, i nosaltres, que som mediterranis de mena, aquestes coses ens van com anell al dit. Una petita empenta i, estem apunt.

Ara que s’acosta el bon temps, tothom s’espavila ha anunciar-ho al quatre vents. Que pots fer, on pots anar, amb qui ho has de compartir. I es clar, a les èpoques que estem la varietat i la diversitat de les ofertes son d’allò més engrescadores i suggeridores. N’hi ha per triar i remenar.

Nosaltres, seguin les tradicions del començament de temporada, tenim una proposta per oferir-te una mica diferent. Es clar que no ens donaran el premi Pulitzer per aquesta fita, però tampoc ens hi veiem dins dels nominats al guardó d’enguany, -encara que no ho sembli, crec que tot ja està inventat-. Això si, ens hem divertit d’allò més bé expressant les coses d’un altre manera.

Tot i que la idea no és nova, la nostra proposta arriba en forma de clip. Una pel.lícula al més pur estil de les grans produccions americanes és la invitació per aquest estiu. Aquesta proposta ja corre per la xarxa, només cal que entris al Youtube i al cercador hi poses, per exemple, Les Nits Sota Els Estels, i llestos, el vídeo és a punt per ser visualitzat.

No sabem si aquests vídeos acabaran sent uns clàssics just abans de començar l’estiu, o seran l’avantsala per anunciar el bon temps, però el cert es que amb una mica d’imaginació, un grapat d’hores i unes nits sense dormir n’hi ha prou per convertir en realitat qualsevol projecte que se’ns posi entre cella i cella. Si avui veus aquest vídeo voldrà dir que em fet bona feina i, si a més a més, el fas córrer, voldrà dir que la feina és bona. Però sens dubte el més important de tot, el que realment val de veritat, es que tu i jo puguem passar junts aquest estiu, les nits sota els estels.

I ara ve el drac

2011-04-14T11:13:00.000-07:00

S’acosta el dia. S’acosta un dels dies més magnífics de l’any. Ja és Sant Jordi al meu País.

El meu país es prepara per treure tota la seva diversitat en un dia com aquest. Les roses enllaçades amb una cinta catalana i les muntanyes de llibres exposats per totes les parades dels carrers de la nostra ciutat, fan d’aquesta jornada la millor diada del món. És més, és d’aquells dies que un remarca amb un cercle vermell al calendari que té penjat al darrera de la porta de la cuina.

El fet de que el dia 23 d’abril hagi tingut el caprici de caure en plena primavera en reforça la seva magnitud. És d’aquells dies que ens llevem amb una altre cara, som capaços de treure’n un bon partit de nosaltres mateixos. I es que ja ho diuen, la diada de Sant Jordi ens queda bé. Una jornada que gira al voltant de la llegenda de Sant Jordi. Una llegenda, que potser algun dia d’aquest hauríem de començar a revisar. Perquè a aquestes alçades i als anys que vivim, no està bé anar per aquest mons de déu clavant llances a tort i a dret, per molts dracs que et trobis per el camí, o per moltes Princeses que hagis de salvar.

A mi, que en la meva època de kumbaià Déu meu kumbaià – i quins bons records que en tinc-, la cançó d’en Puff era un Drac màgic va ser una de les meves melodies més entranyables -al casal dels joves ens en vam fer un tip-, em costa creure que el drac tingui el rol de dolent.

És per això que quan arriba aquest dia (se’m fa estrany), perquè el drac, el meu drac, té un altre paper en aquesta pel.lícula. El director de la meva història volia que el protagonista es poses a la pell d’un altre personatge, un personatge més real i sobretot més humà. Per tant, no matarem el drac. Avui el nostre drac ens portarà les roses, els llibres i, qui sap si amb el seu foc encendrà encara més la flama del nostre cor. A punt, que ve el drac.

Els invasors de color verd

2011-03-29T13:44:00.000-07:00

Si. Es veritat. Ara si que podem afirmar que hi ha vida més enllà del nostre planeta. Aquesta cap de setmana n’hem pogut ser els testimonis en primera persona.

Feia dies que entre els uns i els altres, entre les línees d’uns correus electrònics i per l’afany de buscar les tres potes al gat, hem comprovat que aquests extraterrestres, que venen d’un altre món, son de color verd i porten antenes al cap. Aquest nouvinguts però, son simpàtics, eixerits i molt trempats. Si més no, si que a primer cop d’ull ens donen aquesta impressió.

Aquesta trobada dels alienígenes del més enllà, podria formar part d’un guió al més pur estil Holiwudense per una nova entrega de la saga Men In Black. Però el fet es que aquesta història gira al voltant d’una protagonista molt nostra: l’escriptora i historiadora Assumpte Montellà.

Tot i que l’Assumpte, a aquestes alçades es sabut de tots, que ve d’un altre lloc, -de cuyo nombre no quiero acordarme-, no ens ha sorprès gens que ella mateixa se n’hagi sorprès.

Quant els teus col.legues del més enllà després d’un llarg viatja et fan una visita inesperada a casa teva sense previ avís, en pots treure dues conclusions: o, malauradament et porten una mala noticia o, t’enyoren tant, que només tenen ganes de fer-te una abraçada i dir-te que mai més fugis del seu costat. En aquesta història, i per sort nostre, avui ens quedem amb la segona opció.

Amb aquesta imprevista invasió, els habitants de Les Pungoles de Cardedeu recordaran la data del diumenge 27 de març de 2011 com el principi d’una unió entre dos mons, tan diferents però alhora tant iguals, que haurà quedat segellada per sempre més.

Ah, i si mai veieu pel carrer algú de verd i amb unes antenes al cap, no patiu. Si li feu una forta abraçada, fareu un amic per sempre més.

Llegint Assumpta Montellà

2011-02-28T03:36:00.000-08:00

En aquesta vida tenim la sort de tenir amics que anem coneixen al llarg de la nostra vida, i per sort, tenim la sort de poder presumir-ne d’ells, per això son els nostres amics. I si es tracta de presumir d’amics, aquest dons, és el fil conductor d’aquesta petita historia.

No és el primer i, de ben cert que ho sabem, tampoc serà l’últim. Tenim a les nostres mans en nou llibre de la historiadora Assumpta Montellà. Després del èxit de La Maternitat d’Elna, fa pocs dies que podem trobar a les llibreries: Elisabeth Eidembenz, més enllà de La Maternitat d’Elna.

El nou llibre de l’Assumpta destapa la biografia d’aquesta jove mestre suïssa que va dedicar tota la seva vida a ajudar als demès. Una historia de generositat humana. L’Elisabet es va proposar, tossudament, salvar la vida dels nens i mares que van viure el pas d’una guerra civil espanyola i dues guerres mundials. Amb un escenari colpidor com aquest, el desenllaç gira al voltant de la casa d’Elna, a França, on acull uns petits protagonistes que malgrat la crua realitat no van perdre mai el somriure; unes dones que malgrat haver amagat les llàgrimes per sobreviure no van perdre l’esperança. L’Elisabeth Eidenbenz va salvar la vida de 597 infants.

El llibre et fa plorar, i que malgrat tot, et fa riure. Avui ens hem emocionat en tots els sentits, per això el bloc de l’Assumpta no pot ser més explícit: sentiments a flor de pell.

Si l’Elisabeth es va entossudir a salvar vides, l’Assumpta s’ha proposat a treure a la llum aquesta historia gairebé esborrada per el temps, gràcies a ella, La Elisabeth Eindenbenz – la Bethli-, és la nova heroïna del nostre país, i gràcies a ella, el 2006 la Generalitat de Catalunya li va concedir la Creu de Sant Jordi.

La Casa Màgica

2011-02-05T05:59:00.000-08:00

No se ben bé el perquè però sempre creiem que les coses més peculiars, exòtiques o impressionants del món les hem de trobar més enllà de les nostres fronteres. Dons aquest cop, per sort, les coses no són així. Prop de casa, a tocar del mar tenim la casa més màgica del mon.

Ens situem al poble de Santa Cristina d’Aro, al Baix Empordà, a l’Avinguda Església s’hi ubica La Casa Màgica. Una Masia Catalana del 1850, on hi trobarem tot el que ens puguem imaginar relacionat amb el mon de la màgia. És el museu de la il.lusió i les curiositats més gran del món. No n’hi cap altre millor que aquest en tot el planeta.

El seu creador és l’il.lusionista Xevi, el més internacional del nostre país, que juntament amb la seva família, han creat el lloc més fantàstic que mai et puguis imaginar. Ubicat en un ambient immillorable hi podem trobar una de les millors col.leccions d’autòmats de la segona meitat del segle XIX, pòsters de l’època, baralles de cartes, tarot, llibres, curiositats. Un sens fi d’objectes recopilats per el mateix Xevi durant la seva llarga trajectòria artística. Exposat meticulosament per les deu habitacions de la casa, cadascuna d’elles aporta la seva temàtica concreta: la sala del tarot, la sala Houdini, el racó d’en Xevi. Només cal entrar i deixar-se portar per les explicacions del seu creador que, durant tot el recorregut, t’embadaleix amb la seva manera d’entendre la màgia.

Si entres a la pàgina web de La Casa Màgica i trobaràs tota la informació que et cal saber.

A La Casa Màgica no hi falta de res, si respira il.lusió, hi ha molta màgia, i si tens sort, podràs fins hi tot agafar la lluna.

Ah! I una cosa més, avui no cal que et passi per el cap de menjar conill, molt millor un pollastre rostit al forn.

La Casa Màgica

Avinguda Esglesia nº 1

Santa Cristina d'Aro (Girona)

http://www.xevi-ilusionista.com

Toco el dos

2011-01-25T15:27:00.000-08:00

El tres perquè no em deixen. El quatre i el cinc perquè no puc, i el sis em queda pendent per un altre dia. Pero si, toco el dos. Tot i que fa un fred que pela, obro la finestra de bat a bat i renovo aires. Estic decidit del tot: toco el dos. Però la meva ignorància m’ha encuriosit per saber el significat de l’expressió: tocar el dos.

El primer pas que he fet es anar al volum corresponent de l’Enciclopèdia Catalana i buscar el verb tocar. Tocar v 1 tr 1 Fer que la mà, els dits o una altre part exterior del cos entri en contacte amb quelcom i en sigui afectat el sentit del tacte. Seguint la descripció de la paraula, a la sub-accepció 9 ja començo a tocar calent, Tocar el dos: anar-se’n. No en tinc prou. Vull saber més.

El meu afany d’investigador em remou per dins i, finalment vaig a la barra de Google i espero a que el cercador me’n tregui l’aigua clara d'aquest entrellat. He trobat algunes explicacions però, la més generalitzada i potser la més creïble de totes, es que tocar el dos, ve de l’expressió antiga del català: tocar el dors. Antigament el dors es referia a l’esquena del cavall, de l’ase o de la mula, el transport que s’utilitzava llavors a les diligències i carros. D’aquesta manera quan un tocava el dors, l’esquena del cavall, volia dir que iniciava la marxa cap a un lloc. L’evolució de la fonètica a derivat del dors a el dos que utilitzem avui en dia i, és per això que quan marxem d’un lloc a l’altre sempre toquem el número dos.

La veritat és que tocant o no el dors del cavall, el de l’ase, el de la mula, o potser el meu mateix, ho tinc del tot clar. Un dia d’aquest, com aquell qui no vol la cosa, toco el dos, bon vent i barca nova. Ostres! Toco el dos cap a Google.

Aquesta nit han vingut a casa

2011-01-06T14:04:00.000-08:00

Tot i que estem en temps de crisi, i no és nova aquesta afirmació, estic content. Els Reis no s’han oblidat de mi i han fet parada al portal de casa. Jo no els he vist, es clar. No és que hagués anat a dormir ben aviat com recomanen als més menuts de la casa. No. Jo era a la feina, com cada dia de festa. I quant he tornat, ells havien fet meticulosament tot el seu treball. Quina eficàcia! Ens ho hauríem d’agafar com a exemple.

La meva carta als Reis no tenia grans pretensions. Però el que m’han portat m’ha agradat i molt.

Avui ens tocava remenar les bosses prèviament etiquetades amb el nom corresponent al seu destinatari. Cada regal portava la seva etiqueta i es presentava amb la seva parafernàlia corresponent: bosses de paper, de plàstic, amb cel.lofana de diferents colors, amb llaços exagerats però molt decoratius, etc. Tot està molt bé ja que forma part d’aquest joc del consumisme que tan ens han inculcat al cap des de ben petits. Però també hem de ser conscients que és una bona escapada a aquesta crisi, fer córrer els diners és bo. Tots els experts en economia hi estan d’acord, i tampoc és nova aquesta afirmació.

Però ara a qui toca fer la feina de debò és a nosaltres. Un cop desembolicats els regals hem de ser prou prudents. Cal que reciclem tots els embolcalls i els dipositem al seu contenidor corresponent. Cada cosa té el seu lloc i el seu color específic. Aquesta és una bona manera, cívica i responsable, d’acabar la festa amb més il.lusió de l’any. L’any que bé, si em estat bons, repetirem.

Truquen a la porta

2010-12-20T04:24:00.000-08:00

Puntual com sempre ja el tenim aquí. Perquè les coses importants, per sort nostra, no fallen mai. Com es de costum en aquestes dates, el Nadal ens truca a la porta de casa.

Un cop fet els tràmits pre-festes nadalenques, com ara el sopar, o sopars, d’empresa, buscar quin ha de ser el regal més escaient i original per els amics invisibles, tenir previst els galets i els canalons per el dinar familiar, començar a pensar en la carta dels reis, no oblidar-te de ningú a l’hora de felicitar els Nadals als que sempre tenim al costat, i no se quantes coses més, perquè no us enganyo, la llista és llarga i hem de ser previsors, arriba l’hora de centrar-nos en la feina que hem de fer.

El fet de tot es que no ens hauríem de deixar res al calaix, aquesta feina del Nadal ens arriba amb una data de caducitat. No si val a badar. No fos cas que llavors ens demanin el llibre de reclamacions i això no estaria gens bé.

El Nadal, com Déu mana, l’hem de preveure amb el temps suficient, ho sabem de cada any. Sembla que no pugui ser però, no hem de permetre que ens agafi el toro per les banyes, o les banyes ens agafin el toro, o el toro i les banyes ens agafin, o ens agafin les banyes amb el toro. Tan se val, sigui com sigui, aquest Nadal també estarem atents i amb els ulls ben oberts als esdeveniments.

Sabem que avui , com a molt tard demà, comença el compte enrere. Així dons, amb molt de gust i ratllant de l’agenda una de les tasques que em tocaven fer, bon Nadal i feliç any nou.

Avui pot ser un nou dia

2010-12-09T03:41:00.000-08:00

A les portes del Nadal i amb l’any nou a la cantonada, ha sigut un bon moment per fer parada i compte nou en aquest bloc. Feia dies que ens ballava pel al cap la idea i, després de rumiar-hi molt, de consultar-ho amb el coixí per la nit, hem arribat a la conclusió que un canvi d’imatge ens aniria molt bé.

L’estilista ens ha aconsellat, hem agafat noves idees i el resultat ens ha agradat. A partir d’avui, el bloc, Avui pot ser un Gran dia, té nova imatge. Tampoc es tractava de renovar-se o morir, perquè aquest no és el nostre cas. No tenim la pressió d’un cap a les nostres espatlles. Però si és un repte que ens ha de fer creure més en les nostres possibilitats. Amb el temps ens agradaria afegir-hi noves seccions, ja ens vindran al cap. Volem que tots plegats puguem interactuar-hi més, enllaçar-nos amb tots aquells que ens puguin interessar i agradar. Volem creixer.

Com ja veníem fent, em de continuar sent el recó dels nostres pensaments. No deixarem de banda l’optimisme, aquell que ens va fer començar el primer capítol d’aquesta història ara fa uns dies. I de capítols, n’hi hauran molts més, estem convençuts.

Així dons com aquell qui no vol la cosa, fem clic i comencem de nou. Ens segueixes?

El circ de la política

2010-11-21T14:50:00.000-08:00

A set dies del gran esdeveniment per alguns, i d’un senzill tràmit burocràtic per altres, aquesta setmana comença el compte enrere d’aquestes eleccions al parlament de Catalunya tant esperades i alhora desitjades.

El gran circ de la política fa dies que està en plena gira per aquests mons de Déu.
Quin espectacle! Ara que els musicals estan de moda, només ens faltaria posar-hi banda sonora i tindríem una campanya electoral al més pur estil del Moulin Rouge. Això si que faria patxoca. Carai. Els de fora encara ens tindrien més enveja. Ja que volem, i ens agrada sobre actuar, fem-ho com cal. Re inventem-nos per les properes ocasions, que és important i s'ha d'estar al dia.

El fet és que avui al obrir el Facebook, m’he adonat que em convidàvem a un nou esdeveniment. He obert l’enllaç i efectivament he comprovat que era així. Em proposaven assistir a les eleccions al Parlament. Les propostes, com sempre d’aquesta red social, eren: Hi assistiré, Potser hi assistiré o No hi assistiré. He triat l’opció: Hi assistiré.
Fa anys que tinc dret al vot, i es clar, no em puc permetre el luxe de no deixar el meu granet de sorra per poder decidir el que vull per mi i el meu país per els propers quatre anys.

Però hi ha coses que sempre em venen al cap a pocs dies de fer la gran decisió. És mereixen la nostra atenció aquest considerats polítics? Són ells els que donen l’exemple a seguir, ja no per mi, si no per les properes noves generacions? Voldria tenir les respostes adequades, però no les hi tinc totes. Aquest diumenge sí, voto, però que tinguin clar que no ho faig per ells.

Estic abraçat

2010-11-08T08:53:00.000-08:00

Ho hem de fer cada dia. Apuntem-nos-ho a l’agenda, que no se’ns passi per alt. Només al llevar-nos i posar un peu a terra ens hauríem d’abraçar amb qui tinguem al costat, tan se val perquè. Només sortir al carrer, i amb un somriure d’orella a orella, ens hauríem de donar una forta abraçada amb la veïna de l’escala, per costum. A l’anar a comprar el diari al quiosc, un bon dia i una abraçada, que ens coneixem de cada matí. Si arribem a la feina amb presses per culpa d’un trànsit inesperat, una abraçada, que de ben segur solucionarà unes males cares de mal gust.

Avui ho he sabut, i ho he sabut de primera ma.

Aquest cap de setmana Granollers ha estat testimoni de la visita de l’Amma. La dona que reparteix abraçades arreu del mon. Aquesta dona incansable, infatigable, nascuda a l’Índia, no discrimina cap religió, ni cap creença. No fa diferències per el color de la pell, ni per l’estat social de cadascú. No et pregunta quina llengua parles, ni de quin lloc vens. No imposa unes lleis per a qui has d’estimar i de quina manera has d’estimar.

Aquest matí des de primera hora hem estat fen cua al Pavelló Olímpic de Granollers per rebre una abraçada de l’Amma. Per mi era la primera vegada. Hi ha que la segueix per tot arreu on va. No saps ben bé el perquè, però només de veure-la es fa estimar. No saps ben bé el perquè. Però si que se del cert que l’Amma tindrà un racó al meu cor per sempre més. Que difícil és que amb tant poca cosa puguis rebre tant.

He pensat que...

2010-11-02T16:40:00.000-07:00

Aquest mes hem arribat a un any del naixement d’aquest bloc. En ell, crec, que hi hem reflectit molt de les moltes coses que ens han passat pel cap. Hi hem pogut expressar molt de les moltes coses que han anat succeint al nostre costat.
Amb aquest bloc, hem crescut tots plegats.
En aquest 365 dies han passat coses. I sort dons, de poder-les explicar. Amb el bloc, hem aprés dels uns i dels altres i hem sabut escoltar al del costat. Hem experimentat una experiència inimaginable, participar als Premis Blocs Catalunya, que per cert, vam estar a les portes de la gloria –com dirien, oi?-. Si podem, i amb molt de gust, repetirem l’any que bé.
Però si alguna cosa ha estat realment enriquidora de debò, si alguna cosa ens ha fet anar amb el cap ben alt i ens ha fet estar orgullosos de tot plegat, és el fet de haver arribat a tants recons de tants llocs i haver conegut a tanta gent que potser abans de començar aquest projecte mai ens ho haguéssim imaginat.
Avui que ja tenim les castanyes i els panellets coll avall, tenim moltes ganes de continuar. Un any, que encara que ens a passat pel davant sense ni dir adéu, ens anima a continuar.
Una cosa si volem fer abans d’acabar la temporada, li rentarem la cara i li buscarem una nova imatge. El bloc s’ho mereix. Se que ens costarà, però cal que estiguem a l’alçada de les circumstàncies i posem de nou les piles a carregar.
Si hem arribat fins aquí, de ven segur que podrem tirar endavant. Feliç aniversari a tu també per la part que et toca.

Deixeu-me parlar

2010-10-08T14:42:00.000-07:00

Avui al obrir el correu electrònic com cada dia de la setmana, he trobat a la safata d’entrada, i ho explico així perquè tinc l’ordinador configurat en la llengua que des de ben petit escoltava a casa, aquest acudit del tot divertit i alhora graciós.

Un acudit que m’ha provocat un somriure. Si. Però després, al cap d’una estona, quan he tornat a obrir el missatge, m’ha fet rumiar.

No voldria debatre els drets dels uns ni els drets dels altres. No. Només voldria saber, per quina raó ens em d’excusar quan volem parlar en Català? Què ens fa pensar que hi ha d’haver un rere fons sempre que ens expressem amb la nostra llengua? Tan ens ha de preocupar?

Jo sóc de les persones que no només voldria parlar en Català. M’agrada també el Castellà, molt, i em defenso força bé amb l’anglès. Però malauradament per mi, aquí acaba el meu currículum vitae sobre les Llengües Universals. Curt, oi? Tan debò en parlés tantes com les que pogués recordar, que carai. I es veu que això preocupa a molts. Voldria anar a qualsevol lloc del mon sense haver de pensar què fer per entendrem amb els seus habitants. I resulta que també treu la son a algú. Casum l’olla. Quants mal de caps per no res.

El que realment importa és la comunicació. No siguem tossuts i parlem. Parlem per els descosits i deixem-nos de romanços. Parlem. Hablemos. Hitz. Falar. Speak. Sprechen. Parler. Parlare. 話す. Flas. Говорить. Tala. Beszél. Praat. Tal. Kusema. Berbicara.

La vuitena

2010-09-26T15:30:00.000-07:00

Com si es tractés d’un equip de futbol que ha acabat d’aconseguir la vuitena copa d’Europa. Com si parléssim dels herois que han assolit els vuit vuit mils. O com si estiguéssim davant dels escollits per batre el rècord Guiness més insòlit del mon. Els protagonistes d’aquesta foto son els flamants conqueridors de la Vuitena.

La fotografia resumeix quatre mesos intensos. Un breu recull però directa a les millors nits d’estiu. Des de principis de juny fins a finals de setembre.

Aquesta instantània, la vuitena, marca la fi de la temporada a Les Carpes Vig Estiu. Poca broma. Arribar fins aquí no és feina fàcil. Malauradament no està a l’abast de tothom.

Els supervivents: Josep Puig, Eloi del Valle, Lluís Parra, Josep Mª Tarrat, Ramon Portet, Sergi Carqués i David Espunya, son els grans afortunats d’aquesta gesta només reservada als millors noctàmbuls d'aquest planeta.

Un somriure d’orella a orella amb aquest gest triomfant, avui em fa pensar en una novena. On posem el llistó? No es veu un final. Perquè si es tracta de batre records, aquí hi ha metxa per estona.

Una càmera sempre a punt, i un sol clic per donar la volta al mon. Que no s’aturin les nits d’estiu.

La vuitena ja llueix a la vitrina. La vuitena ja és a casa.

Benvolguda? tardor

2010-09-22T07:33:00.000-07:00

Semblava que era ahir mateix que guardàvem els abrics a l’armari. Ahir al matí com aquell que diu, en trèiem les camises de fil i els polos de màniga curta per aguantar les ansioses temperatures que l’home del temps tan encertadament ens comunicava. Tinc molt present a la memòria el fet que ens emprovéssim els banyadors de l’any passat per si encara ens queien prou bé. O encara esbufego per les corredisses cap als centres comercials i botigues del barri per comprar les noves tendències que prèviament ens inculcaven els anuncis publicitaris per la nova i calorosa temporada.

Fa dos dies, dos, estàvem molt preocupats per si la no-vida-sana dels mesos d’hivern ens col.locava aquell pneumàtic tan antiestètic a la nostra cintura. Fa dos dies.

Perquè per la raó que sigui, un no sap ben bé el perquè però les coses passen. Com un núvol desfet per el vent, com una boirada de la cigarreta del veí, l’estiu s’ha esfumat dels nostres ulls en un tres i no res. Vist i no vist.

Demà entra oficialment la tardor –avui faré tot el possible per poder gaudir de l’últim dia d’estiu-. Només faltaria poder trepitjar una mica de platja. Al cap d’avall, sóc dels que els hi costa renunciar a les coses que més ens agraden d’aquesta vida.

Ja fa uns dies, ho hem vist a la tele, els centres comercials ho porten anunciant. Sort. Perquè si et ve així de sobte, t’agafa amb un ai al cor; i com t’enxampi amb mal peu, potser no acabes d’assimilar el canvi a la rutina del dia a dia. No ho se, però al mal temps benvolguda? tardor.

Io da gan vui se patit

2010-09-08T12:40:00.000-07:00

Fa dies que hi estic donant voltes sobre el mateix. Fins i tot, m’ha arribat a treure la son. I és clar, quan fas la consulta al coixí, sempre arribes a una conclusió. Avui he decidit que de gran vull ser petit.

Tampoc hauríem de patir. La vida l’hem d’acceptar tal com ve. Però vull estar alerta i agafar el toro per les banyes; vaja, tenir la paella per el mànec. És d’aquelles coses que potser un es planteja quan fa anys.

Ho he decidit. Si. Que creixin els demés. Amb mi no hi compteu. Premo el botó per avisar al conductor del bus que em baixo a la pròxima parada. La vida corre massa de pressa i no sóc un amant de les grans velocitats.

Per tot això, i potser per més raons encara, io da gan vui ser patit.

Amb aquestes mateixes paraules una coneguda botiga de la Gran Via de Barcelona decora les seves bosses comercials.

La vida, el cicle de la vida dona la volta per tancar-se altre cop i potser, començar de nou. Sembla que el fet de fer-se gran passa per un retorn a les nostres costums de petits, i a l’inrevés també, la canalla imita tot allò que els grans fem.

Quan som petits volem créixer tant ràpid que fins i tot no tenim paciència per poder-ho acceptar. Però quan som grans volem de totes, totes, ser petits, i ens agradaria tornar a aquelles coses que els més menuts de la casa no volen de cap de les maneres.

Però ja en tinc prou. Fins aquí em arribat. Vull ser l’excepció que confirma la regla. Jo em quedo aquí. Que tingueu un bon viatge.

Les no-vacances d'estiu

2010-08-25T14:51:00.000-07:00

Tot i que hi estic molt bé tant al mar com a la muntanya, m’agrada l’estiu, m’agrada la calor i sóc home de platja. Aquest país on m’ha tocat viure em permet tenir tots els paisatges imaginables en un obrir i tancar d’ulls. És una sort poder triar i remenar en totes les combinacions possibles per gaudir d’unes bones vacances sense moure’s de casa. Gairebé com aquell qui fa zàping des del sofà del menjador.

Però les coses són com són i aquest estiu no he tingut vacances. No hi fa res. Tampoc les he trobat a faltar, o això és el que vull creure. ¿?. El ritme de treball ha estat frenètic (molt important en aquest dies que corren). Ara aquí, ara allà... De dilluns a dilluns. Ni temps per anar a Missa de diumenge, Déu no m’ho tingui en compte i m’hagi perdonat.

Si he tingut una estona lliure encara he aprofitat les hores per poder arreglar la casa. Una rentada de cara a l’entrada, li tocava. I el passadís, que li convenia com el pa que mengem. Es que no he parat quiet un sol moment. Tenia tantes ganes de canviar les coses, que fins hi tot m’he atrevit a capgirar-les.

Però la veritat és que quan acabes la feina, la que sigui, com molt bé deia aquella campanya publicitària, -la feina ben feta no té fronteres-, et sents millor que mai. Ja m’agrada, aquestes coses van amb mi.

Avui ja penso en el setembre i en començar una nova temporada. Això si, sort que les piles les portava ben carregades. Són de llarga durada.

Avui és Festa Major

2010-08-17T13:15:00.000-07:00

Aquest dies es del tot corrent que Catalunya llueixi més maca que mai. Es temps de Festa Major. Cada poble català té un dia o altre per celebrar-la aquest dies d’estiu. I a casa nostra no serem menys. Aquesta setmana és la Festa Major de Santa Agnès de Malanyanes.

Molts és queden estranyats quant escolten el nom: -Santa Agnés de què?- Jo en vaig ser un clar exemple, no diré pas que no. Quan el vaig sentir per primer cop, la meva cara va quedar tota en una ganyota gens fotogènica. Home, el nom se les treu. Però no hi fa res. M’agrada, i encara més, quan més el dic. Santa Agnès de Malanyanes.

Ho tenim tot. Som els més trempats de la comarca i estem més contents que un gínjol. Perquè aquesta setmana és la Festa Major del meu poble. Possiblement no tindrem la millor programació de les festes majors que es fan i es desfan per tot el llarg i ample del territori català, però tan si val.

Posem les garlandes amb més coloraines, preparem el confeti, pengem les senyeres a les finestres i balcons i sobretot refredem el cava a la nevera.

Sortirem al carrer i ens veurem més que mai amb la família. Ballarem amb l’orquestra les clàssiques de tots els temps i farem el millor dinar de festa major. Com molt bé deia La trinca: avui és Festa Major.

Deixeu-me'n un tros

2010-08-04T07:07:00.000-07:00

Aquests dies està en boca de tots i cadascun de nosaltres. I es que Menorca està de moda. És clar que mai no ho ha deixat d’estar. Tu diràs. Ses Illes, les Illes del Mediterrani, son l’enveja de qualsevol racó del mon. Però aquest estiu les coses son ben diferents per l’illa més septentrional de les Balears. Aquest 2010 és l’estiu de Menorca. El fet que un spot de televisió -ja va passar el mateix l’any passat amb Formentera-, tingui com a paisatge protagonista l’illa de Menorca, ens la fa veure amb uns altres ulls.

Tot i que només hi he estat una vegada a la meva vida. Tinc la sensació que conec Menorca tan o més bé que els mateixos menorquins. Ja forma part del mi.

Voldria agafar el veler, el mateix que surt a la tele, i anar-me’n, sense pensar-m’ho dues vegades, a qualsevol racó de l’illa. M’hi hi vull perdre. Però es clar, compte que ens hi trobarem tots. Només sento a dir que si avui me’n vaig cap a Menorca, que si hi estaré quinze dies de vacances, que si aquest estiu hi em llogat una caseta... Que bé dons, Menorca és el destí. Però a banda dels successos, Menorca no deixarà de ser aquella illa captivadora i encisadora que ens deixa a tots ben enamorats.

No hi podré ser aquest any, però deixeu-me’n un tros que a la mínima que pugui i faig cap.

Només sé, que sé que no estic sol

2010-07-21T15:00:00.000-07:00

Tot i que sembla que hem començat les vacances, i que hem canviat els hàbits de la rutina dels dies llargs d’hivern, de vegades em pregunto si tan sols el soroll del teclat és qui m’acompanya, si és només el monitor l’única finestra de les meves imatges. Però gràcies a tot plegat, a les xarxes socials, als correus electrònics, als fòrums, als blocs, aquest dies m’he sentit del tot envoltat. M’he sentit envoltat per la família. Per els amics. Per els coneguts. Per els nouvinguts.

Participar als Premis Blocs Catalunya ha esta una bona idea. Si, ho ha estat. Ara, un cop avancen les dates de les votacions prèvies al desenllaç final, demanar el suport als meus incondicionals ha estat d’una resposta ràpida, agraïda, i sobretot encoratjadora. Ni us ho podeu imaginar.

Des d’aquest bloc, avui dono les gràcies cridant als quatre vents. Sense pels a la llengua. Amb autoritat. Amb contundència.

Si llegeixes aquest article se que tu ets un dels protagonista en primer pla d’aquesta història.

Tan, www.espunya.cat, com www.davidespunya.blogspot.com, ja han deixat de ser uns blocs personals. Ara son: els nostres blocs.

Gràcies per tot. Gràcies per cada vot. Gràcies. No sé el que passarà. Només sé, que sé que no estic sol. Hi ha alguna cosa millor?

Sóc fan (2)

2010-07-12T04:47:00.000-07:00

Estava clar que havíem de triomfar. Havíem de guanyar. I sobretot, estava clar que havíem de demanar el que possiblement no hauríem de reivindicar. Estava clar.

El dissabte 10 de juliol Catalunya va donar una mostra del que realment és un país. Avui si. El mon ho sap. Visc en un país capaç de moure cel i terra per una identitat. Com molt bé deia en Llach: el meu país és tan petit, que quan el sol se’n va a dormir, mai no està prou segur d’haver-lo vist. El meu país és tan petit. Tan.

El dissabte 10 de juliol, hem vaig sentir orgullós de tenir una senyera. Estava content de parlar una llengua, que per sort jo no vaig viure, algú ens la volia prendre fa uns anys enrere. Hem vaig emocionar. Molt. I el que és més important em vaig sentir com sóc des que vaig néixer.

Esperem que les coses arribin allà on han d’arribar. Perquè arribaran, oi? Tenim (o no tenim?), els encarregats de dur a terme aquestes paraules. Què més ens falta? Què més? Estem disposats. Estem capacitats.

Un poble sencer demana. Aquest és el nostre poble.

I precisament d'aquest en sóc fan.

Sóc fan

2010-07-05T03:13:00.000-07:00

Sóc fan de casa meva. Sóc fan de la meva gent. Sóc fan de tot allò que m’envolta. Sóc fan de la vida que m’ha tocat viure. Ho vull dir ben clar, ben alt i ben fort. Que se’m senti.

Sóc fan de Catalunya.

Aquest darrers dies som testimonis de la campanya publicitària que la Generalitat de Catalunya, sota l’eslògan de sóc fan de Catalunya, està duent a terme als principals mitjans de comunicació del nostre país.

Ferran Adrià, Custo Dalmau, Gemma Mengual, Bojan Krkic i Josep Carreres han estat triats com a imatge d’aquesta campanya per promoure Catalunya. Una bona iniciativa, i més encara en els temps que corren, amb tot el que succeeix al nostre voltant. Feu una ullada a la web, www.fansdecatalunya.cat, i en podreu treure les vostres pròpies conclusions.

Avui més que mai nosaltres hem de recolzar iniciatives com aquesta. Només nosaltres serem capaços de defensar el que realment és nostre. Només nosaltres. No podem, ni hem d’esperar que ens facin la feina que ens toca fer. Amb orgull ja llueixo la samarreta d’aquesta campanya. Perquè encara quer sigui per una vegada, ens ho hem de creure: som fans de Catalunya.

La setmana fantàstica

2010-06-22T04:35:00.000-07:00

I no és precisament la dels grans magatzems. Comencem aquesta setmana d’una manera especial. Els nous projectes, que ja hi estic posat del tot, han de ser el detonant. L’arribada de l’estiu l’explosiu. I la revetlla de Sant Joan la traca final.

Perquè aquesta setmana, potser més curta, però no per això menys intensa, l’hem de viure com cal.

És la setmana fantàstica per excel.lència. Dies llargs -de llum-, i nits llargues -de festa-.

El punt de mira estan en les vacances, que encara que no tinguin res d’especials aquest any, si que ens hi veurem a la platja de costum. Ah, i la menta està a punt per aquells mojitos que ens havien quedat pendents. No fos cas que ens torni a agafar el toro per les banyes. Es que ens queixem perquè volem. Llàstima que quan menys ens ho esperem ja estarem celebrant l’onze de setembre. El mon s'acaba? No. Hi ara.

Gaudim del que toca avui, que demà ja en parlarem, oi? Ja sigui per bé, o per no tan bé, la setmana fantàstica ens bé amb una data de caducitat.

Les mànigues llargues, si us plau

2010-06-14T11:58:00.000-07:00

Si. Les mànigues llargues i ben planxades. Ara que la calor apreta, es normal que tots busquem la roba més escaient per aguantar aquestes temperatures del dimoni.

Però que això no ens faci confondre i perdem els papers.

Si volem lluir una bona camisa, cal que aquesta sigui de màniga llarga. Ha de ser així, i no hem de trencar els esquemes. Molt poques excepcions, i en tindríem que parlar, perquè això no fos així.

Ho dic sobretot per aquest banquers, aquest directius o aquets iupis, que enfundats per unes camises de màniga curta fa que la seva imatge no estigui a l’alçada de les conseqüències. Hem d’estar alerta i amb el ulls ben oberts.

Estèticament la camisa, i si és llisa encara amb més raó de pes, ha de ser de màniga llarga. Avui, si feu la prova en un abans i un després davant del mirall en veureu el perquè.

Si volem anar més curts de braços ja tenim la samarreta o els polos convencionals de tota la vida. Com a últim recurs, si es que no podem suportar aquesta calor, ens podrem permetre fer un parell de plecs de la camisa braç amunt.

No perdem el glam i aquest estiu si portem camisa, anem amb la màniga ben llarga.

Com un camell

2010-05-24T14:51:00.000-07:00

Us heu preguntat mai perquè diem l’expressió he gaudit com un camell? La veritat es que sempre m’ho he preguntat. Quin és l’origen d’aquesta dita? O, de on be el fet que es posi al camell com a sinònim de disbauxa i alegria? Perquè si mai heu vist un camell, cara de passar-s’ho d’allò més bé tampoc seria.

Dons, aquestes darreres setmanes, i que en vinguin moltes més, he gaudit com un camell.

Tot va començar per el fet de voler crear una promoció per Les Carpes Vig Estiu. Una promoció que sortís dels cànons habituals. Alguna cosa que s’escoltés diferent, i sobretot que es ens arribés diferent. Tampoc diríem que hem inventat la sopa d’alls ara. El fet era crear.

Un tall d’una pel.lícula -Independence Day-, els guions adaptats al personatge protagonista i una mica d’imaginació, van donar llum a una sèrie anomenada, El 29 la mini sèrie. Si no l’has vist només cal entris al youtube, i al cercador hi busquis El 29 la mini sèrie –per exemple-, i voilà; quatre capítols que expliquen les vivències d’en Vig, el personatge principal d’aquesta historia, on ha d’explicar a tot una sèrie de gent l’arribada de l’estiu.

Aquesta experiència és la que ha fet que em senti així. Tan debò en vinguin de noves, i tan debò siguin així de divertides. Avui, puc dir que si, he gaudit com un camell.

Ho tinc tot sota control

2010-05-10T13:41:00.000-07:00

Crec. Si més no això és el que a mi em sembla, tenir-ho tot sota control. Per exemple, aquest bloc, que vaig actualitzant sempre que el temps m’ho permet. L’altre -www.espunya.cat- que gràcies al meu fanatisme per la música fa que no deixi d’estar mai en contacte amb ella. Som, com déu mana, una parella de fet.

Vaja que no m’estic de res. Avui no m’estic res de res.

Internet, el gran invent del segle XX, m’ha permès estar en contacte amb el mon sencer. A vegades em dona la sensació de tenir-lo al palmell de la ma. Amb respecte, gràcies dons.

També, i reconec que m’ha costat, crec tenir sota control les xarxes socials. El twitter -www.twitter.com/david_espunya- ha entrat a la meva vida. I si, m’ha enganxat. I no cal parlar del facebook – www.facebook.com/espunya. També, després de tenir-lo una mica abandonat, ja tinc llest el meu canal del youtube –www.youtube.com/davidespunya. M'agradaria ensenyar-hi el que cal ensenyar. Dons si, ho tinc tot sota control. Espero així, poder estar a l’alçada de les conseqüències. Ara només ens toca navegar.

Se m'escapa el temps

2010-04-17T09:08:00.000-07:00

Tot i que el tenia al sac i ben lligat, el temps se m’escapa de les mans. Encara no se ben bé el perquè, però em falten dies. Em falten hores.

No crec que l’hagi perdut, ni tampoc que l’hagi deixat a un amic; estic convençut que hi ha algú que m’està robant el temps.

Quan comencem el dilluns, i sembla que tenim tota una setmana per endavant ja hi som: no se per quins setze ous, el dilluns torna a començar.

No puc aturar aquest carro que porta una velocitat de vertigen –sort que encara em queden unes quantes biodramines-. Estic preocupat i no tinc la més mínima idea de com ho he de fer.

Avui quan m’he llevat ja tenia planificat el que havia de fer per demà; i demà, quan em torni ha aixecar del llit possiblement ja estaré pensant amb el que faré la setmana vinent. Sembla mentida però vaig a preu fet.

No tinc temps per perdre i he d’estar atent, perquè a la més mínima hem caduca el dietari, i ja hi som, tornem a començar.

Potser ha de ser així, però no hi estic d’acord. Em dona la sensació que no tinc temps, gens de temps, per gaudir del temps. No se perquè, però no el puc atrapar. Se m’escapa el temps.

Setmana Santa

2010-03-29T01:55:00.000-07:00

Per molts -i que ho pugueu aprofitar molts anys-, comencen les vacances de la Setmana Santa. Per tots els altres mortals seguirem com sempre, però de fet, i així és, m’agrada el que faig, i per tant tinc aquesta necessitat de estar ocupat, de treballar –més que en voldría-.

Una setmana si més no diferent inclús a l’hora d’organitzar-te. És com si el temps corrés a favor nostre. No tenim aquella sensació de pressa que ens fa anar de bòlit.

La setmana Santa ja és aquí.

Però quins capricis que té la vida, perquè de Santa ja no en té res aquesta setmana.

L’església, l’icona dels valors, el camí a seguir, avui està en el punt de mira mundial. Quin enrenou aquest capellans –la mare que els va parir-. I resulta que encara els haurem de perdonar. Però que s’han cregut aquets. Què ens ha d’ensenyar aquesta església!

Dons bé nosaltres, Sants i sans com sempre, celebrarem la nostra Setmana Santa com cada any, amb família, amb els amics i sobretot amb tota la gent que estimem de debò, quina sort que en sigui tanta. Ah! I sobretot amb la Mona, més gran que mai i de xocolata que és, a punt.

Que bulli la sang, no el caldo

2010-03-20T09:58:00.000-07:00

Aquesta setmana les temperatures han estat a l’alçada de les conseqüències. El sol està al lloc on li correspon. El dissabte que ve, per guanyar llum al dia, avancem una hora el rellotge i per acabar-ho d’adobar la setmana santa ja és aquí –per cert ja tinc la mona encarregada, no patiu els de Corbera.

Bé. Anem bé. Tot sembla que comença a rotllar. Treiem-nos la son de les orelles. Arquegem els braços tot el que puguem i a carregar-se les piles toca.

Avui oficialment comença la primavera, i això si que no té preu. No se perquè però en aquest país, i que duri la cosa, estem acostumats, ho volem. Volem estar al carrer, volem sortir amb els amics, volem prendre qualsevol cosa a les terrasses dels bars... Ens agrada i volem que comenci el bon temps. Fins i tot he tret la pols de les meves crocs –no sabeu pas com les he trobat a faltar.

Ara que encara dubtem de guardar la jaqueta al rerefons de l’armari -no fos cas que hasta el 31 de mayo (bla bla bla...)-, no ens ho pensem més i sortim al carrer. Que bulli la sang!

El cargol de El Trabuc

2010-02-21T13:51:00.000-08:00

Aquesta setmana 33 dels millors restaurants de Barcelona celebren la Restaurant Week, la setmana en què fer un menú a aquest establiments, tres d’ells amb una estrella Michelin, només costarà 25 euros, això si, sense begudes ni cafè.

Vist des del punt de vista econòmic resulta prou engrescador. Cuina d’alt nivell sense haver de pensar que la nostra targeta de crèdit patirà conseqüències greus irreversibles.

A més, tot gira entorn a una bona causa solidària, un euro extra anirà destinat a la Fundació Espanyola del Cor i a la Fundació ONCE del Gos Guia.

Així dons, del 20 al 28 de febrer La Restaurant Week aterra a la nostra ciutat.

La restauració sembla ser que té una bona salut. Si senyor. I es que el dia 28 d’aquest mes, just quant acaba aquesta week de Barcelona, a Granollers comença un esdeveniment culinari força interessant. El restaurant El Trabuc enceta la divuitena quinzena de la cuina del cargol. Quinze dies per degustar la cuina del cargol de la millor manera que et puguis imaginar. Si ets un sibarita d’aquest mol.lusc gasteròpode avui és un bon dia per fer una ullada al seu lloc web (eltrabuc.com) perquè en vegis tota la informació, t’ho recomano.

Vull ser cràpula

2010-01-31T14:43:00.001-08:00

Ja el tenim aquí, és el dia, bé més que dia jo diria les setmanes més cràpules de l’any, perquè nosaltres amb una nit no en tenim ni per començar. Tu diràs. I es que el carnaval d’aquest any bé d’hora i molt puntual. Aquesta setmana em toca buscar tots els complements per la festa de les Pubilles (a Ladisco comencen una setmana abans la festa), és la nit en que els nois ens vestim de dones. Ho hauries de veure, només per els preparatius ja val la pena. I el dissabte 13 serà el dia fort del carnaval a Ladisco. I es clar un s’apunta a qualsevol mullader per passar-s’ho bé, no?

Dons cal que siguem cràpules. Si avui ho podem ser. Vull ser cràpula. Camuflem-nos sota els rinxols d’una perruca, vestim-nos amb la disfressa més espectacular, o senzillament, busquem la carota que ens da de fer passar desapercebuts davant de tothom. Estem preparats per el que faci falta i en tenim ganes. Comença el carnaval.

Tinc por

2010-01-23T10:29:00.001-08:00

És el tema que avui està en boca de tots, fins a tal punt, que crec que li hem agafat por i tot. Perquè es clar, és parlar de l’SGAE i ja tremolem.

Tinc por que un dia qualsevol caminant pel carrer algú m’aturi i em pregunti que carai estic escoltant a l’Ipot, me’l revisi, i em faci pagar per la música que tinc dins l’aparell. Tinc por que em truquin al telèfon i hagi de donar explicacions al recaptador d’impostos de l’SGAE per la melodia que hi sona. Tinc por per escoltar música a casa, que es presenti l’SGAE, i fent palesa que potser els veïns en puguin treure un profit hagi de pagar un cànon. Tinc por a prendrem una dutxa, i amb ganes de cantar alguna cosa, em truquin a la porta, i ja està, un rebut per tantes cantades. Sincerament tinc por.

Ara que arriba la tan desitjada TDT, em pregunto si em faran pagar, encara que només miri els canals del Teletienda. Fins i tot tinc por a anar a la perruqueria (i us prometo que em convé), no fos cas.

És el que passa, sempre hem de pagar els mateixos els plats trencats. No cal buscar solucions. Perquè, es clar, en aquest país les coses funcionen així: si no en fem, que ens els portin (de calés vull dir).

He acabat els torrons

2010-01-09T04:10:00.000-08:00

Obro la nevera i ja no en queden, vaig a la prestatgeria del rebost i tampoc n’hi ha, reviso l’armari de les provisions i efectivament es ben buida. Estic desesperat. No se si podré, però ho he d’aconseguir.

Ara hem toca pensar en aquesta costosa i fatídica pujada de gener, anar de rebaixes (si puc, es clar), comprovar la salut del compte corrent, i no se quantes coses més que tinc apuntades a l’agenda.

Comencem l’any i hem sembla que vaig de bòlid.

Però no cal que patim, tal dia com avui farà un any.

Ja ens hem plantejat seriosament els nous reptes (ja en fa dos sense fum). Encara que no m’ho sembli, tenim coses per fer, i les hem de fer.

Es que qui m’ho havia de dir, he anat a la caixa de les galetes i tampoc, res de res, malauradament, he acabat els torrons. Si me’n recordo, l’any que bé en compraré alguna caixeta més, no fos cas que torni a fer curt.

L'any 10

2010-01-02T03:10:00.000-08:00

Semblava que no hi arribàvem mai, que si la crisi, que si el canvi climàtic, que si la política corruptiva, i no se quantes coses més feien que aquest any ens costés de passar. I la veritat sigui dita, hi havien ganes de canvi. Ni ha d’haver tants, de canvis vull dir, que fins i tot l’era digital envaeix la televisió (anem en compte amb l’apagada analògica i no ens agafi sense confessar, que això si que no tindria perdó de Déu).

Dons bé sembla que aquest canvi ja és aquí. El 2010 ha arribat. El que ha de significar un abans i un després de tot plegat. Si som dels optimistes comprovarem que avui ens hem llevat amb més ganes que ahir. Això ja és un bon començament.

L’any 10, tal i com indica el seu nom, ha de significar el que realment és: un deu. Sabrem estar a l’alçada de les circumstàncies? Tinc nervis, però que carai som-hi.

Compte que és el dia dels Innocents

2009-12-28T01:32:00.000-08:00

Tot i que recorda un fet massa tràgic en la història, la matança dels nens menors de dos anys per ordre del rei Herodes, amb els anys ha esdevingut la festa més cràpula de l’hivern.

Com molt bé diu el refrany: de Nadal a carnestoltes, set setmanes desimboltes, perquè els Innocents està considerada una festa hivernal amb un gust a carnaval.

Esperem i desitgem no ser testimonis de les innocentades típiques d’un dia com avui. Que si les llufes, les trucades anònimes, les enganyifes. Els mitjans de comunicació també s’apunten al bombardeig i moltes vegades les noticies fictícies superen a la mateixa realitat. De fet, i així a de ser, ens ho hem de prendre com cal, amb bon humor i bona cara.

Ara però, cal estar alerta, amb els ulls ben oberts i les orelles ben netes perquè avui ens en poden passar de tots colors.

Bona festa dels Innocents que tal dia com avui farà un any.

Hi ha d'haver-hi un Caganer

2009-12-23T07:06:00.000-08:00

Ja hi som, i es que les festes de Nadal les temin al damunt. Els torrons, les neules i el cava. L’arbre, el pessebre i les llums. Però sobretot no ens deixem el Caganer. El de tota la vida. Què seria un Nadal sense el caganer? El tenim de totes les mides i colors, n’hi ha de mediàtics i de simpàtics, de tradicionals i de nou vinguts. Però el cert, és que avui hem de fer reviure el que ens pertoca. Tal i com diu la cançó del Nadal: “(...) hi ha d’haver-hi un caganer”. Bon Nadal, que prou ens ha costat d’arribar-hi.

Bon Nadal

2009-12-20T12:28:00.001-08:00

Com a gran defensor del Caganer que en sóc, aquesta pot ser una bona manera per fer una reivindicació a que el Caganer a de ser el personatge protagonista dels Nadals. Dons avui, i tal com diu en Ramon, estem de “promo”, i que així sigui. Perquè l’Albert Pla, en Gerard Quintana, els Estopa, en Joan Miquel Oliver, els Manel i en Quimi Portet s’han entossudit a cantar: “El Caganer”. Després d’aquell “Quan Somrius”de fa uns quants anys, és la millor cançó que s’ha fet per el Nadal. Ens agrada i és una bona manera de dir-vos Bon Nadal i Feliç Any Nou.
A la dreta, només amb un sol clic, en pots veure el video clip.

Me la busco i Si la trobo

2009-12-13T13:52:00.001-08:00

La papereta vull dir, es clar. Perquè Si, gràcies a Osona decideix, avui he votat. Per primer cop des que tinc dret a vot, avui ha estat la vegada que, no se perquè, he fet alguna cosa molt positiva per el meu país. Tenia ganes d’expressar els meus sentiments. No se perquè, però m’he sentit lliure de fer el que jo volia, no hi havia polítics, no estava condicionat a un o altre partit. Ho he fet perquè jo volia. Tinc dret a decidir el que vull per el meu país. Perquè si no soc jo, qui vetllarà per el que és meu?
Tal com deia la cançó de La Trinca: “me la busco i (si) la trobo (...), ja he votat”.
Espero que tot plegat, aquest sigui el principi d’un gran final.

El disc de La Marató

2009-12-06T10:27:00.000-08:00

Ja comença a ser una tradició abans de les festes de Nadal, i es que avui, com cada any, ja he aconseguit el disc de La Marató de Tv3.
Des de Pep Sala, a Jarabe de Palo, passant per l’Orquestra Montgrins, fins a Txell sust. I sense deixar-nos els incombustibles Sirex, Mustangs, Los Diablos o els mateixos Salvajes, entre d’altres.
Un bon disc, superant expectatives. Una molt bona feina dirigida per un excel.lent Marc Parrot. L’ex dels Sau es supera versionant Rod Stewart, la Montgrins s’internacionalitzen amb una d’en Sinatra, sobta, però molt bé, en José Mercé cantant en català un clàssic d’en Bob Marley. I no us perdeu a Luis Eduardo Aute cantant al més pur estil Springsteen.
És el disc del Nadal, un més per la col.lecció.

Tres a dos

2009-11-28T09:47:00.001-08:00

Avui m’he assabentat (de fet ja ho sabia), que demà s’aturarà el món. No només al nostre país tan petit, no no, s’aturarà el món sencer.
Barcelona torna ha ser l’epicentre de la terra. Televisions, periodistes, oradors, faran ressò del desitjat Barça-Madrid. No tinc cap dels canals de pagament per veure el partit però ja m’he espavilat, creuem els dits. També he fet la corresponent porra (3-2), i també tinc a punt bufandes, banderes... fins i tot l'espelma a Sant Bartomeu. Estic tan nerviós que no voldria que res se’m passes per alt.
Demà tornarem a vencer, oi?

Torna-la a tocar Sam

2009-11-25T02:05:00.000-08:00

He pensat que podria ser una bona idea, i avui hi he posat una mica de música al bloc. I tot sovint aniré actualitzant.
D'aquesta manera em sembla que pot ser més distret el fet de passejar-te per aquest bloc. D'això es tracte, no? Ens hem de distreure i passar el dia amb una mica d'alegria. Dons aquí estan, i una de bona es el tema de Paolo Nutini, escolta-la i ja m'ho diràs, i per no parlar dels The Temper Trap, sensacional.
A passar un bon dia!

En blanc

2009-11-23T09:56:00.000-08:00

Llegint per aquí i per allà m’he adonat que aquest darrers dies, i mesos també, la societat en general estem ben farts d’aquesta gent que es fan dir “polítics”. Quan no és la corrupció, és l’afany de posseir el poder, quan no és per menysprear els “col.legues” de professió, és per veure qui pot penjar-se més medalles amb els diners dels altres.
I així una llarga llista de fets que fan que cada cop sigui més difícil creure amb aquest “polítics”.
Estem més que tips, retips. Perquè els que estem per sota dels venals immortals paguem sempre els plats bruts de la resta. Sempre ens hem de justificar davant de qualsevol problema, les lleis no ens emparen de la mateixa manera per tots, i quantes coses més es podrien dir.
I és que avui, i potser demà també, si hi haguessin eleccions vull votar, es clar que vull votar és el meu dret, però la meva papereta aquest cop seria més blanca que mai.

El 25 Fum Fum Fum

2009-11-18T06:20:00.000-08:00

Avui, i de bon matí que hi he arribat, tot anant d'un cantó a l'altre de Barcelona, m'he adonat que tot el comerç s'està posant les piles de cara a la nova campanya de Nadal. Això està bé, molt bé. Hem de ser optimistes davant aquesta davallada comercial que ens està afectant a la nostra societat.
Però hi ha una cosa que de debò i hauríem de posar remei, i quan més aviat possible millor. Ja sigui perquè al Passeig de Gràcia (per posar un exemple) la gran majoria d'establiments son franquícies o grans cadenes estrangeres, o perquè cada cop més turisme freqüenta la ciutat (que està molt bé), he vist que tots els aparadors, gairebé tots, anuncien el Nadal amb anglès, que si “Merry Christmas” que si “Happy New Year”.
En sóc conscient que això no és cap novetat, ja fa anys que dura la cosa. La novetat d’aquest any seria que tot ho anunciéssim als quatre vents en Català. Creieu-me si us dic que el reclam, encara que només fos per aquesta temporada, seria més efectiu.

Comencem

2009-11-15T13:58:00.000-08:00

Ja feia dies que ho tenia al cap, però semblava que fer un bloc personal no era una tasca gens fàcil.

Després de passar un bon cap de setmana amb la família, amics i coneguts, avui havia de ser el dia.

Comencem, bé amb el vostre permís, començo aquest bloc que només te per finalitat una funció: buscar la part positiva, d'aquesta, la nostra societat que ens ha tocat ser-ne els protagonistes en primera persona.

Si ho voleu a partir d'ara aquí ens hi podem trobar, perquè avui, i només avui, demà ja en parlarem, avui pot ser un gran dia.