Estava clar que havíem de triomfar. Havíem de guanyar. I sobretot, estava clar que havíem de demanar el que possiblement no hauríem de reivindicar. Estava clar.
El dissabte 10 de juliol Catalunya va donar una mostra del que realment és un país. Avui si. El mon ho sap. Visc en un país capaç de moure cel i terra per una identitat. Com molt bé deia en Llach: el meu país és tan petit, que quan el sol se’n va a dormir, mai no està prou segur d’haver-lo vist. El meu país és tan petit. Tan.
El dissabte 10 de juliol, hem vaig sentir orgullós de tenir una senyera. Estava content de parlar una llengua, que per sort jo no vaig viure, algú ens la volia prendre fa uns anys enrere. Hem vaig emocionar. Molt. I el que és més important em vaig sentir com sóc des que vaig néixer.
Esperem que les coses arribin allà on han d’arribar. Perquè arribaran, oi? Tenim (o no tenim?), els encarregats de dur a terme aquestes paraules. Què més ens falta? Què més? Estem disposats. Estem capacitats.
Un poble sencer demana. Aquest és el nostre poble.
I precisament d'aquest en sóc fan.
