Ho hem de fer cada dia. Apuntem-nos-ho a l’agenda, que no se’ns passi per alt. Només al llevar-nos i posar un peu a terra ens hauríem d’abraçar amb qui tinguem al costat, tan se val perquè. Només sortir al carrer, i amb un somriure d’orella a orella, ens hauríem de donar una forta abraçada amb la veïna de l’escala, per costum. A l’anar a comprar el diari al quiosc, un bon dia i una abraçada, que ens coneixem de cada matí. Si arribem a la feina amb presses per culpa d’un trànsit inesperat, una abraçada, que de ben segur solucionarà unes males cares de mal gust.
Avui ho he sabut, i ho he sabut de primera ma.
Aquest cap de setmana Granollers ha estat testimoni de la visita de l’Amma. La dona que reparteix abraçades arreu del mon. Aquesta dona incansable, infatigable, nascuda a l’Índia, no discrimina cap religió, ni cap creença. No fa diferències per el color de la pell, ni per l’estat social de cadascú. No et pregunta quina llengua parles, ni de quin lloc vens. No imposa unes lleis per a qui has d’estimar i de quina manera has d’estimar.
Aquest matí des de primera hora hem estat fen cua al Pavelló Olímpic de Granollers per rebre una abraçada de l’Amma. Per mi era la primera vegada. Hi ha que la segueix per tot arreu on va. No saps ben bé el perquè, però només de veure-la es fa estimar. No saps ben bé el perquè. Però si que se del cert que l’Amma tindrà un racó al meu cor per sempre més. Que difícil és que amb tant poca cosa puguis rebre tant.
