S’acosta el dia. S’acosta un dels dies més magnífics de l’any. Ja és Sant Jordi al meu País.
El meu país es prepara per treure tota la seva diversitat en un dia com aquest. Les roses enllaçades amb una cinta catalana i les muntanyes de llibres exposats per totes les parades dels carrers de la nostra ciutat, fan d’aquesta jornada la millor diada del món. És més, és d’aquells dies que un remarca amb un cercle vermell al calendari que té penjat al darrera de la porta de la cuina.
El fet de que el dia 23 d’abril hagi tingut el caprici de caure en plena primavera en reforça la seva magnitud. És d’aquells dies que ens llevem amb una altre cara, som capaços de treure’n un bon partit de nosaltres mateixos. I es que ja ho diuen, la diada de Sant Jordi ens queda bé. Una jornada que gira al voltant de la llegenda de Sant Jordi. Una llegenda, que potser algun dia d’aquest hauríem de començar a revisar. Perquè a aquestes alçades i als anys que vivim, no està bé anar per aquest mons de déu clavant llances a tort i a dret, per molts dracs que et trobis per el camí, o per moltes Princeses que hagis de salvar.
A mi, que en la meva època de kumbaià Déu meu kumbaià – i quins bons records que en tinc-, la cançó d’en Puff era un Drac màgic va ser una de les meves melodies més entranyables -al casal dels joves ens en vam fer un tip-, em costa creure que el drac tingui el rol de dolent.
És per això que quan arriba aquest dia (se’m fa estrany), perquè el drac, el meu drac, té un altre paper en aquesta pel.lícula. El director de la meva història volia que el protagonista es poses a la pell d’un altre personatge, un personatge més real i sobretot més humà. Per tant, no matarem el drac. Avui el nostre drac ens portarà les roses, els llibres i, qui sap si amb el seu foc encendrà encara més la flama del nostre cor. A punt, que ve el drac.
