Ara si que ho veig clar. Després de tants anys, m’he adonat que tenia la sensació de portar una vena que em tapava els ulls. Després de tant de temps, no hi veia més enllà de dos pams del meu nas. Després de tan caminar, fins hi tot he estat una mica ruc, ja que la meva tossuderia em feia anar per aquest mons com si portes unes clucades que impedien tenir la llum ben clara al meu voltant.
He de dir, i amb gran penediment també, que durant molts anys he arribat ha ser una mica egoista. He anat tan a la meva que sense voler-ho m’he tancat en banda.
Per sort els meus amics més pluralistes que tinc allà al meu costat estan per recordar-m’ho a cada instant. A la fi, m’he adonat que tenen raó. Tota la raó d’aquest món. El problema es absolutament meu. Per quin coi de raó no he raonat abans tot aquest enrenou? Per quins setze ous no he estat més submís durant tots aquest darrers anys? Que m’ha fet plantejar la vida en aquest sentit tan distant i equivocat? No se pas com m’he tornat.
Malgrat tot val més tard que mai, per això avui faré un esforç i d’ara en endavant prometo ser més obert amb la meva gent, prometo ser més solidari amb els més necessitats, prometo entendrem millor amb tots aquells que m’envolten, i per sobre de tot, prometo ser més i millor per tots aquells que tinc al meu costat.
Només demano poder aprendre dels que creuen que vaig errat, i sobretot, demano poder-me integrar.
