Aïllar-se, absentar-se, allunyar-se, apartar-se, arraconar-se, assolar-se, defugir, distanciar-se, enretirar-se, retraure's, retreure's, concentrar-se, confinar-se, encambrar-se, encauar-se, enclaustrar-se, isolar-se, recloure's, recollir-se, tancar-se... I tants altres mots que podríem relacionar amb la paraula: aïllar, que -segons el diccionari català de sinònims- ens permet, a primer cop d'ull, entendre que la paraula en qüestió és per donar-hi un parell de voltes per entendre i assumir correctament el seu significat.
Podem entendre que el fet d'aïllar-se per pròpia voluntat, és conseqüència de l'estat emocional de la persona i, òbviament, quan aquesta voluntat es converteix en auto obligació fa que les percepcions d'aquestes emocions siguin totalment diferents. És a dir, si un s'aïlla voluntàriament, podrem entendre que necessita un retrobament perdut. Si un decideix arraconar-se voluntàriament, potser creurem que necessita més espai interior. O per exemple, si un creu oportú enclaustrar-se voluntàriament, és que li cal retrobar-se espiritualment a si mateix.
Però, què passa quan aquestes condicions deixen de ser voluntàries? Quan la voluntarietat canvia el seu rumb i es converteix en obligació imposada, aquí les sensacions, lògicament, canvien de significat. Les percepcions són diferents i ens afrontem a unes conseqüències sense previ avís. Aquí és quan cos i ment necessiten trobar aquell equilibri que en principi no estava pautat. Perquè el fet d'entomar una obligació requereix primer un enteniment de què significa fer allò que un no tenia previst en un primer moment, i és quan les confrontacions emocionals poden crear conflictes d'estat d'ànims. Per tant, és important saber que per assumir una obligació ens cal la imperiosa voluntat que qualsevol canvi del nostre dia a dia necessita passar pel sedàs d'una bona reflexió.
