Quan algú en un moment determinat i per una causa concreta fa una acció reivindicativa que no és del tot políticament correcte per dur a terme una bromada o senzillament per tocar una mica els nassos, tot pot acabar en una bretolada de mal gust que d'alguna manera pot desagradar més o menys a qui ho hagi d'entomar.
Ara bé, quan aquesta roïnesa d'algú sobrepassa les línies vermelles de les accions políticament correctes -i aquí caldria saber com s'haurien d'interpretar aquestes línies vermelles- la situació pot canviar i molt dins del seu context.
És molt complicat mesurar de l'u al deu quines bretolades són més ofenoses; o qualificar per temàtica quines canallades són més punyents; o -parlem clar i català d'una vegada, collons!- quines són les putades més insultants. Perquè quan es tracta de saber qui és el més poca pena o qui és el més rufià, és quan arribem al capdavall del carrer, i ja tenim doncs, la discussió assegurada.
A tocar del Castell de Montjuïc de Barcelona hi trobem el monument a La Sardana. Un símbol característic de la cultura popular que - malgrat tot- avui dia encara el podem trobar malmès, deixat i mutilat de braços.
El monument és un conjunt escultòric que reprodueix una rotllana amb vuit dansaires esculpits en pedra i obra de l'escultor Josep Cañas. Es va inaugurar l'any 1966, i en 2014 ja va rebre una mutilació similar a la que malauradament encara llueix.
Una colla d'amics, sota el nom: Que no s'apagui l'aire, cada primer dissabte de mes fem una concentració al monument a la Sardana per reivindicar el silenci fred i absurd d'un ajuntament incomprensiblement aliè a salvaguardar i estimar la cultura popular del nostre país.
Estem a les xarxes (Facebook, Twitter i Instagram) on expliquem totes les accions que duem a terme perquè la cultura popular tingui el seu correcte protagonisme.
