És el tema que avui està en boca de tots, fins a tal punt, que crec que li hem agafat por i tot. Perquè es clar, és parlar de l’SGAE i ja tremolem.
Tinc por que un dia qualsevol caminant pel carrer algú m’aturi i em pregunti que carai estic escoltant a l’Ipot, me’l revisi, i em faci pagar per la música que tinc dins l’aparell. Tinc por que em truquin al telèfon i hagi de donar explicacions al recaptador d’impostos de l’SGAE per la melodia que hi sona. Tinc por per escoltar música a casa, que es presenti l’SGAE, i fent palesa que potser els veïns en puguin treure un profit hagi de pagar un cànon. Tinc por a prendrem una dutxa, i amb ganes de cantar alguna cosa, em truquin a la porta, i ja està, un rebut per tantes cantades. Sincerament tinc por.
Ara que arriba la tan desitjada TDT, em pregunto si em faran pagar, encara que només miri els canals del Teletienda. Fins i tot tinc por a anar a la perruqueria (i us prometo que em convé), no fos cas.
És el que passa, sempre hem de pagar els mateixos els plats trencats. No cal buscar solucions. Perquè, es clar, en aquest país les coses funcionen així: si no en fem, que ens els portin (de calés vull dir).
