Tot i que el tenia al sac i ben lligat, el temps se m’escapa de les mans. Encara no se ben bé el perquè, però em falten dies. Em falten hores.
No crec que l’hagi perdut, ni tampoc que l’hagi deixat a un amic; estic convençut que hi ha algú que m’està robant el temps.
Quan comencem el dilluns, i sembla que tenim tota una setmana per endavant ja hi som: no se per quins setze ous, el dilluns torna a començar.
No puc aturar aquest carro que porta una velocitat de vertigen –sort que encara em queden unes quantes biodramines-. Estic preocupat i no tinc la més mínima idea de com ho he de fer.
Avui quan m’he llevat ja tenia planificat el que havia de fer per demà; i demà, quan em torni ha aixecar del llit possiblement ja estaré pensant amb el que faré la setmana vinent. Sembla mentida però vaig a preu fet.
No tinc temps per perdre i he d’estar atent, perquè a la més mínima hem caduca el dietari, i ja hi som, tornem a començar.
Potser ha de ser així, però no hi estic d’acord. Em dona la sensació que no tinc temps, gens de temps, per gaudir del temps. No se perquè, però no el puc atrapar. Se m’escapa el temps.
