Tot i que hi estic molt bé tant al mar com a la muntanya, m’agrada l’estiu, m’agrada la calor i sóc home de platja. Aquest país on m’ha tocat viure em permet tenir tots els paisatges imaginables en un obrir i tancar d’ulls. És una sort poder triar i remenar en totes les combinacions possibles per gaudir d’unes bones vacances sense moure’s de casa. Gairebé com aquell qui fa zàping des del sofà del menjador.
Però les coses són com són i aquest estiu no he tingut vacances. No hi fa res. Tampoc les he trobat a faltar, o això és el que vull creure. ¿?. El ritme de treball ha estat frenètic (molt important en aquest dies que corren). Ara aquí, ara allà... De dilluns a dilluns. Ni temps per anar a Missa de diumenge, Déu no m’ho tingui en compte i m’hagi perdonat.
Si he tingut una estona lliure encara he aprofitat les hores per poder arreglar la casa. Una rentada de cara a l’entrada, li tocava. I el passadís, que li convenia com el pa que mengem. Es que no he parat quiet un sol moment. Tenia tantes ganes de canviar les coses, que fins hi tot m’he atrevit a capgirar-les.
Però la veritat és que quan acabes la feina, la que sigui, com molt bé deia aquella campanya publicitària, -la feina ben feta no té fronteres-, et sents millor que mai. Ja m’agrada, aquestes coses van amb mi.
Avui ja penso en el setembre i en començar una nova temporada. Això si, sort que les piles les portava ben carregades. Són de llarga durada.
