Fa dies que hi estic donant voltes sobre el mateix. Fins i tot, m’ha arribat a treure la son. I és clar, quan fas la consulta al coixí, sempre arribes a una conclusió. Avui he decidit que de gran vull ser petit.
Tampoc hauríem de patir. La vida l’hem d’acceptar tal com ve. Però vull estar alerta i agafar el toro per les banyes; vaja, tenir la paella per el mànec. És d’aquelles coses que potser un es planteja quan fa anys.
Ho he decidit. Si. Que creixin els demés. Amb mi no hi compteu. Premo el botó per avisar al conductor del bus que em baixo a la pròxima parada. La vida corre massa de pressa i no sóc un amant de les grans velocitats.
Per tot això, i potser per més raons encara, io da gan vui ser patit.
Amb aquestes mateixes paraules una coneguda botiga de la Gran Via de Barcelona decora les seves bosses comercials.
La vida, el cicle de la vida dona la volta per tancar-se altre cop i potser, començar de nou. Sembla que el fet de fer-se gran passa per un retorn a les nostres costums de petits, i a l’inrevés també, la canalla imita tot allò que els grans fem.
Quan som petits volem créixer tant ràpid que fins i tot no tenim paciència per poder-ho acceptar. Però quan som grans volem de totes, totes, ser petits, i ens agradaria tornar a aquelles coses que els més menuts de la casa no volen de cap de les maneres.
Però ja en tinc prou. Fins aquí em arribat. Vull ser l’excepció que confirma la regla. Jo em quedo aquí. Que tingueu un bon viatge.
