Semblava que era ahir mateix que guardàvem els abrics a l’armari. Ahir al matí com aquell que diu, en trèiem les camises de fil i els polos de màniga curta per aguantar les ansioses temperatures que l’home del temps tan encertadament ens comunicava. Tinc molt present a la memòria el fet que ens emprovéssim els banyadors de l’any passat per si encara ens queien prou bé. O encara esbufego per les corredisses cap als centres comercials i botigues del barri per comprar les noves tendències que prèviament ens inculcaven els anuncis publicitaris per la nova i calorosa temporada.
Fa dos dies, dos, estàvem molt preocupats per si la no-vida-sana dels mesos d’hivern ens col.locava aquell pneumàtic tan antiestètic a la nostra cintura. Fa dos dies.
Perquè per la raó que sigui, un no sap ben bé el perquè però les coses passen. Com un núvol desfet per el vent, com una boirada de la cigarreta del veí, l’estiu s’ha esfumat dels nostres ulls en un tres i no res. Vist i no vist.
Demà entra oficialment la tardor –avui faré tot el possible per poder gaudir de l’últim dia d’estiu-. Només faltaria poder trepitjar una mica de platja. Al cap d’avall, sóc dels que els hi costa renunciar a les coses que més ens agraden d’aquesta vida.
Ja fa uns dies, ho hem vist a la tele, els centres comercials ho porten anunciant. Sort. Perquè si et ve així de sobte, t’agafa amb un ai al cor; i com t’enxampi amb mal peu, potser no acabes d’assimilar el canvi a la rutina del dia a dia. No ho se, però al mal temps benvolguda? tardor.
