En plena adolescència vaig prendre part de les típiques classes de mecanografia a l’escola com a assignatura optativa, que amb el temps, em va quedar penjada d’un fil -però, vaig arribar a les més de 250 pulsacions per minut, poca broma-. Les dures olivettis se’m resistien a les meves mans com els exercicis més cruels de l’entrenador personal més dur del gimnàs. Però jo, tossudament i aplicadament com sóc, en vaig fer l’aprenentatge corresponent.
Avui m’he adonat que aquelles innocents classes de les tardes-vespres d’aquells llargs hiverns han tingut els seus fruits. Tot i que la mobilitat dels meus dits han perdut la pràctica efervescent d’aquells anys de gloria, ara han tornat de nou per adoptar aquell paper protagonista que tenien davant dels fulls en blanc cargolats al rodet de la màquina d’escriure.
Encara que moltes vegades apunten a ser molt dictatorials, o massa assenyaladors potser, aquest dies els dits índex de les meves mans van de bòlit. Se’ls hi ha girat més feina del compte.
Les noves tecnologies han despertat l’interès i l’empenta dels meus dits cap a nous horitzons inimaginables temps enrere. S’obre davant meu un ventall de noves possibilitats per afrontar el dia a dia. Amb només un dit -tan se val si és el de la mà esquerra o el de la mà dreta- tinc el mon al palmell de la mà. Ara vaig amunt i ara avall. Ara vaig a la dreta i ara a l’esquerra. Desplaçant el dit per un vidre de més de 4 polzades sembla ser que tot gira al meu voltant.
I amb tot, no puc badar. No vull deixar-me res al tinter, perquè amb tant d’enrenou no me n’havia ni adonat. Tinc un problema. El menovell, el xic, el menut, l’auricular de la mà està parat. Ell vol, però no es mou. Li busco feina. Tantes coses per fer i cap ni una està pensada per ell. Què s’ha n’ha fet del dit petit? Estic caparrut. Vull treure-li una bona rendibilitat. El dit petit està sol i emparat. Només em queda l’últim cartutx a la recambra, anar al buscador de google i, aplicacions per el dit petit. Me les penso descarregar totes.
