És 6 de gener, l’últim graó que cal pujar per acabar com Déu mana amb les festes de Nadal. Unes festes que sembla que no arriben mai però que amb un obrir i tancar d’ulls ens trobem guardant entre cotó fluix a la caixa de les sabates les figures del pessebre que tornarem a destapar a finals d’any. Ahir, seguint amb les tradicions de les cases catalanes, vam ser els testimonis en primera persona de la cavalcada de Reis. El meu poble, el que m’ha apadrinat durant aquest darrers anys, s’engalanava de vint-i-un botons per rebre Els Reis d’Orient. I el cert es que, els pencaires més ràpids que mai he vist a la meva vida, tenen cops amagats, perquè entre les coses que un espera i alguna sorpresa inesperada entre grans embolcalls de cel.lofana, em de dir que el dia ha estat del tot rodó.
Només ens calia posar el punt final a aquesta vetllada, El Tortell de Reis. Aquest pastís tradicional present a la sobretaula de casa prenia el protagonisme de la festa, que tallant curosament a parts proporcionals, serveix per saber ràpidament qui passarà per la caixa de la pastisseria del barri i qui serà el rei de la casa per un dia. Dons tot i ser un no-monarca, tot i ser un defensor del poble per el poble, avui amb tots els ets i uts he estat coronat Rei. No se si sabré estar a l’alçada del càrrec, però per sort aquest títol ve amb data de caducitat i l’any que ve, Déu dirà. Me’n vaig feliç al llit sabent que demà tot tornarà al seu lloc.
