Aquesta podria ser la singular història d’una nena que volia tenir unes trenes d’or. Podria ser la història d’una nena que volia creure que un món millor podria ser vist en un horitzó no massa llunyà. La història d’aquesta nena amb unes trenes d’or, nuades amb llaços vermells fins a mitja esquena, podria ser la història de l’Elionor. Entre el 1969 i el 1971 Miquel Martí i Pol va escriure la sèrie de poemes que es recullen al llibre La Fabrica. L’anomena’t El Poeta del Poble va immortalitzar en uns versos tan dramàtics com durs la història de l’Elionor, aquesta nena amb el dret a no tenir una infantesa com cal, va ser testimoni en primera persona com tantes altres noietes de l’època, a créixer, viure i relacionar-se sota les injustícies de la societat del moment.
Les colònies tèxtils catalanes dels anys 40 son el nexe d’unió a aquesta història singular. Els telers d’una fàbrica i el so d’una sirena, com molt bé explica Assumpta Montellà, van ser els responsables de substituir aquestes delicades i innocents trenes d’or, per una vida responsable i exigent a unes noies amb el dret a no decidir.
En aquest poema d’una sola estrofa, Miquel Martí i Pol descriu la dura vida que patien les dones de la classe obrera catalana que, amb un contingut que gira al voltant de la mateixa història, es repeteix generació rere generació igual que una roda gira en el seu mateix eix.
La història de l’Elionor avui ens a corprès i, potser com a tantes d’altres noies, hi ha qui encara continua somiant en lluir unes llargues i tupides trenes d’or.
