Cada cop hi rumio més, fins hi tot he arribat a perdre el son. A la sobretaula amb la família i una tassa de cafè, ha estat un tema de conversa en infinitats d’ocasions. A les sortides amb els amics també s’ha posat a debat que, sense haver d’arribar a les mans, cadascú hi ha dit la seva. En moltes ocasions, que potser ara cap més em ve al cap, em raonat aquest tema. Possiblement, des d’aquell 21 d’agost en que vaig néixer a Els Hostalets de Balenyà, no hi ha res que hagi donat tantes voltes al voltant del meu cap. I es que amb la tossuderia entre cella i cella, avui he decidit anar a la reconquesta del meu país.
Per assolir l’èxit en aquesta lluita no podem estar sols. Ara que sabem que la classe política d’aquest país vesteix en un vestit de sastre massa gran i que haurem d’ajustar a les mides reals, caldrà buscar qui es capaç d’afrontar la realitat. Per sort hem conegut qui ens pot donar un cop de mà, qui ens pot tornar la confiança perduda de la nostra identitat. Uns dies enrere a Santa Agnès de Malanyanes ens van presentar a la Fundació Catalunya Estat. Amb els papers molt clars ens va exposar el perquè de tot plegat. Renoi, com fan anar els calers. Llàstima que tots aquest diners només els veiem passar. Si arribessin a ser nostres, que ho son, no se pas que podríem arribar a fer. Si vols seguir el meu consell, afageix-te al qui vetlla per tu, perquè si tots tirem del mateix carro de ben segur arribarem a bon port.
