Un cop més la historiadora i escriptora posa en primer pla a la dona catalana com a protagonista principal a les pàgines de la nostra història. La dona catalana que, sempre en el silenci de la submissió, va ser una part fonamental dins la revolució industrial del nostre país.
Les primeres notes del piano de d’Eric Satie, ens endinsaven a la història de la nostra Elionor, que amb catorze anys i tres hores, es va posar a treballar.
El so cridaner d’una sirena recordava que el silenci encara era ven viu a la memòria de les protagonistes del llibre. Unes protagonistes que només -amb un si, senyor i un bones tardes-, podien trencar el silenci del soroll ensordidor dels telers de la fàbrica. La fàbrica, on l‘opaca grisor de les seves finestres, s’encarregava de diluir la quotidianitat de la vida real, i que només la sàvia predicció de les dones era capaç de tirar endavant.
Un cop més l’Assumpte Montellà ens ha posat els sentiments a flor de pell. Amb les veus en primera persona de les protagonistes d’aquesta historia tan real, ens hem quedat amb el cor pres. Encara que només sigui per un dia, em sentit molt de prop totes aquestes històries dels nostres avant passats que avui recordem amb gran nostàlgia. Sense fer soroll una llàgrima llisca dels nostres ulls, per recordar-nos que tots em tingut una Elionor a casa nostra.
Silenci que, a poc a poc i amb bona lletra, comencem: “capítol I, Les dones i les nenes de les colònies”.
