De cop i volta ens adonem de que la cosa no rutlla com cal, i ràpidament veiem que hi hem de fer alguna cosa. Sort, val més tard que mai. Però el remei li hem de posar igualment. Sigui aquí o, sigui allà.
Des d’anys ençà que ens encarreguem de que les coses vagin a petar al seu camí, no és d’avui mateix aquesta mania persistent que ens volta per el cap, per tan, res a dir. És molt important que tots tinguem clar quin és camí que s’ha seguir, i d’acord reconec que ens ha anat bé fer una lliçó de repàs, -però collons alguna cosa ens havia de quedar per setembre, oi?-, però ara, que això és d’aquí i allò és d’allà, cony que en fa de temps que va a missa. Carai, no tenim cap ganes de que ens posin una taca al nostre impecable currículum vitae a tot aquest assumpte que ens no ens deixa dormir últimament. Els de dalt no cal que pateixin més, ens hem convertit en uns grans guillerminos més en aquest projecte i arribarem si o si fins al final. Però amb tot aquest enrenou, que no ens encolomin el mort, perquè nosaltres els deures els hem portat sempre ben fets. Cadascú si va al seu lloc el problema sembla ser que està resolt, i punt.
