Avui és Nadal, i aquest és el Nadal més especial i diferent que mai mai he viscut mai. És un Nadal especial i diferent perquè visc en un Nadal per mirar enrere i poder veure més clar què hi ha al nostre davant. Visc en un Nadal de grans retallades que només m’estrenyen més i més el cinturó. Perquè visc en un Nadal de mal de caps per tirar endavant i no abaixar el cap en cap moment. Visc en un Nadal de saber on som i de cap a on anem. Visc en aquest Nadal de necessito un cop de mà, gràcies. Perquè al cap i a la fi, visc, encara que bé, en un Nadal de que passi el que passi la vida no es pot aturar. Aquest és el Nadal on visc i, es clar que jo no l’he triat així (i no he volgut triar-lo així), on hom es pregunta si ha valgut la pena arribar fins aquí, tan lluny del començament. Perquè tinc molt clar que avui visc en un Nadal del que de totes totes no me’ls acabaran, els torrons vull dir, és clar.
Entre una safata, de neules, i l’altra, de torrons, estic del tot convençut que visc en una situació que es resoldrà de la manera més positiva possible. La solució passa també per la meva complicitat, i si visc per viure-ho, es que hi estic del tot implicat. En sóc un còmplice més d’aquest Nadal on visc.
Avui ja cal que comenci a pensar en el demà i si hi ha alguna cosa certa de tot això, es saber -i crec que, si el meu instint no em fa una mala jugada, així serà-, crec dons, que aquest Nadal on visc serà el meu últim Nadal.
