Lliga-hi un llaç groc

En tenia set, d'anys -i amb quina pressa per fer-me gran, redimoni!- a punt de fer-ne els vuit. Crec recordar que era a principis d'estiu i a les meves mans va arribar aquell disc, que només els grans podien fer servir, em deien. Aleshores jo era tot ulls, i després tot orelles, és clar, per aquelles coses dels grans.

A casa els pares n'hi havia una estanteria plena, de discos. Els elapés, els grans, i els singles, els que normalment eren d'una sola cançó per banda i banda del vinil. Al menjador, que era al lloc on hi havia el tocadiscos, s'hi reproduïen molt sovint aquests discos: els de la Nova Cançó, els del Capri, els dels Indios Tabajaras. N'hi havia per triar i remenar.

Però aquell estiu, el del 1973, només tenia orelles per un en concret. I me'n vaig fer un tip d'escoltar-lo! Perquè ja em vaig espavilar prou per saber com funcionava aquell tocadiscos, que només era pels grans.
Aquell disc que tant vaig escoltar aquell estiu era un recopilatori de grans èxits que es deia: Explosión Verano 73.

De totes les cançons incloses al disc, em va fascinar el tall que encetava la cara B: Los Mismos, Pon Una Cinta En El Viejo Roble. Aleshores en sabia ben poc d'aquella cançó, res.
M'agradava la melodia, el ritme potser, o aquella entonació tan perfecta que l'Helena Vázquez, la cantant del grup, la va saber immortalitzar al llarg de les dècades. Anys més tard vaig saber que el tema original l'interpretava Tony Orlando And Dawn sota el títol de Tie A Yellow Ribbon - lliga una cinta groga-, i l'abril del 73 va estar quatre setmanes consecutives com a número 1 als Estats Units, i se'n van vendre més de 3 milions de còpies del disc. 

El més sorprenent va ser saber la història d'aquella cançó, inspirada en una llegenda americana que corria de boca a orella: un expresidiari que en tornar a casa volia saber si la seva dona encara l'esperava. Si era així, només calia que fes ben visible a l'exterior de la casa un llaç de color groc, si el llaç groc no s'exposava, l'home se n'aniria. Però la sorpresa de l'expresidiari va ser veure un gran llaç groc lligat al voltant del roure vell que hi havia davant de la casa.

45 anys després, aquella cançó torna a tenir un sentit especial. Perquè no un, ni dos tampoc; avui hem de ser capaços per continuar lligant al carrer piles i piles de llaços grocs per esperar que tornin tots aquells i aquelles que lluiten, com nosaltres, per la llibertat.