El dimecres 11 de setembre de 2013, ho reconec, potser vaig una mica agosarat i em vaig deixar endur per l’eufòria del rebombori que tot plegat acompanyava en un dia com aquest. En el meu cas, potser no vaig ser prou prudent. O potser no vaig saber comptar fins a deu -com molt bé s’aconsella en ocasions d’aquest tarannà. Crec que el més raonable hagués estat fer una lleugera consulta al coixí abans d’actuar. No ho se. Encara no ho tinc del tot clar. Però es que m’ha arribat tanta informació de tantes bandes diferents que hi ha moments que es molt fàcil que un mateix ensopegui amb el dubte.
Amb tot aquest enrenou, tinc clar que en aquest moments sóc boca de canó i em podran assenyalar amb el dit quan passegi per el carrer. Sóc conscient dels murmuris que escoltaré d’un sector determinat de gent quan entri al forn per comprar una barra de pa. Ara, que puc triar el rotatiu, no se com li he de mirar als ulls al quiosquer quan li demani un exemplar. I es clar, potser hauré de posar el reproductor de cedes a un volum molt moderat, perquè estic escoltant l’últim disc -Fem Pinya- que aquest mes regala la revista Enderrock i que inclou els èxits de les cançons més castelleres, i no se si avui en dia això pot molestar als veïns amb la publicitat subliminal del disc en qüestió. Quin enrenou, oi? No se pas com acabarà tot això.
I ho entenc. Però, si tanta nosa fem, ja ho deia l’avia que era molt sàvia, un cop d’escombra i cap al carrer. Collons, si al cap de vall com diuen alguns vam ser tres i el cabo que ens vam agafar de les mans. O es per algun altre motiu que estem aixecant tanta polseguera?
