22 de maig 2020

El dia de la marmota

Ens aixequem com cada matí i mirem el calendari. Ens posem les mans al cap, altre cop. Una acció que es repeteix cada dia, i, més o menys a la mateixa hora –tic-tac tic-tac, el rellotge biològic funciona-. Tot torna a començar.
Endavant que no ha estat res!
Un dia més preparem el cafè del matí. No serà el darrer. Però així i tot, i a la mateixa hora, no ens oblidem ni per un sol instant d'aquest món tan meravellós on vivim. Un pensament –zas!-, i altre cop a la mateixa hora de cada matí, toquem de peus a terra perquè interiorment tornem a reivindicar tot allò que més trobem a faltar. Ho cridem més fort amb la porta tancada. Ara o mai, ens diem.
Després, endrecem. Netegem, i tornem a endreçar. I certifiquem, si fa no fa a la mateixa hora, que coneixem tots i cadascun dels racons de casa nostra més bé que el palmell de la nostra mà.
A dreta i esquerra mirem per la finestra, i allà baix a la mateixa hora, hi ha els mateixos carrers, les mateixes abraçades abandonades. I és allà baix on queda també aquell mateix enyor que, a la mateixa hora, ens torna a la realitat.
Despertem de cop perquè el fet de feinejar no ens deixa repòs. Ja tindrem temps, a la mateixa hora, per fer una aturada merescuda! Però tot d'una ens adonem que no n'hi ha més de temps. Amb aquest ritme vertiginós, el mateix temps ens ha cruspit el poc que ens quedava. Les presses no són mai bones i demà, a la mateixa hora, serà un altre dia.
La nit escombra sobre net la pols mateixa d'ahir perquè demà, si fa no fa a la mateixa hora, hi desperti lluent com una patena. I a la mateixa hora, amb la puntualitat britànica, tornarem a començar.