Confinats. Atrapats. Tancats. Aïllats... i, malgrat tot, endavant. Seccionats. Resguardats. Assegurats. Isolats... i, malgrat tot, respirant. Apartats. Recollits. Allunyats. Obstruïts... i, malgrat tot, asserenant. Desacompanyats. Separats. Allunyats. Destriats... i, malgrat tot aguantant. Repartits. Fragmentats. Seccionats. Partits... i, malgrat tot, units. Distribuïts. Amitjanats. Dividits. Dispersats.... i, malgrat tot, enyorant. Descartats. Retirats. Cessats. Refusats... i, malgrat tot, suportant.
Res és molt i tot és poc. Però ni el guió més mil·limetrat d'una pel·lícula de ciència-ficció o la novel·lesca història d'un relat futurista del tot esbojarrat, haguera donat crèdit real a aquesta situació tan inversemblant en què vivim. I, malgrat tot és real. Es pot palpar, es pot sentir, i es pot respirar. Es veu al primer cop d'ull.
Amb tot aquest enrenou, els osonencs Duble Bluble ja albiraven l'any 1985 que alguna cosa no aniria com cal amb la seva cançó Perduts enmig de l'espai: Entre galàxies i mons apagats / entre satèl·lits perduts / La terra em sembla un immens paradís / ara que tot ha acabat.
Què donaria per tenir-te aquí, / tornar a agafar-te la mà / i enamorats recórrer els vells camins / que un dia vam trepitjar.
Perduts al mig de l'espai / sense el teu telèfon a mà, / perduts al mig de l'espai / ja no ens podrem comunicar. (...).
Però el que no van preveure, els molt enyorats Duble Buble, és que avui el telèfon sí que el portaríem, i sempre enganxat a la mà. Per sort, potser.
