Vet aquí que, un dia en un poble qualsevol d'un país qualsevol i arran d’aquesta maleïda pandèmia, un saxofonista cada dimecres i puntualment penjava una composició musical a les xarxes, i tant va ser que, un dia li vam proposar:
-Va?
-Doncs va, fet! El concert per la Festa Major d'estiu.- Pensava el saxofonista mentre les cames li feien figa.
(...)
-No, no, no, que no sé què diuen des de governació que ara no es pot celebrar res de res. S'estan cancel·lant gairebé tots els actes de les Festes Majors a Catalunya.- Van exposar-li molt amoïnats.
-D'acord! Quin remei.
-Però què et sembla si el programem més endavant, eh?- Es miraven la seva agenda.
-Sí, sí, sí, quadrem les nostres agendes i posem fil a l'agulla (queda molt bé això de quadrar les agendes).- Va pensar.
(...)
-Espera que aquest collons de Virus encara està massa actiu. Ens ho tornen a tancar tot, diuen. Et dic.
-Sí, és clar, la salut per sobre de tot. Això que la Cultura, portada com Déu mana, és totalment segura, eh?- Va afegir afirmativament.
(...)
-Ai! Ara sí que sí. L’espectacle Dimecrex, el tirem endavant. Tot i que amb l'aforament reduït, és clar.- Li confirmen.
-No pateixis, fem el que toqui.- Afegia, mentre ell llegia al diari que aquí campi qui pugui.
(...)
-Escolta, que s’ha de tornar a anular el concert. Que em diuen que tot tancat altre cop 15 dies, mínim.- li confirmen de nou.
-Collons!- Va deixar anar.
-Mira, tal com està la cosa, i...- pensant- i si enregistrem el concert sense públic i el pengem a les xarxes?
-Ahh! Doncs si...- Va rumiar el saxofonista.
I heus aquí que no van poder fer un gran dinar; ni van poder menjar-se un pollastre a l'ast, ni després un capó farcit, ni un gelat per acabar, perquè tot, tot, tot estava tancat i barrat.
I vet aquí un gat i vet aquí un gos que aquest conte ja s'ha fos.
I vet aquí... el concert.
