Podríem definir la poesia com una obra d'art escrita en versos. És a dir, expressar en tot un seguit de paraules sentiments i emocions.
L'escriptor ens mostra la seva poesia amb un conjunt de versos, i cada vers és una unitat poètica que s'escriu en una sola línia, els quals estan sotmesos al ritme i a la rima regulars, entre altres característiques. Una agrupació de versos formen una estrofa i diverses estrofes materialitzen el poema final. Seguint unes determinades estructures poètiques ens permet que aquesta poesia final evoqui un tipus de musicalitat quan és recitada.
En la poesia tradicional catalana, per mesurar aquests versos, analitzarem la seva mètrica comptant les síl·labes de cada vers fins a l'última vocal tònica, una forma molt utilitzada en les llengües romàniques.
Fins que un bon dia apareixen els versos anisosil·làbics, és a dir versos amètrics i irregulars, o el que és el mateix: els versos lliures.
Parlem de versos anisosil·làbics o lliures, quan aquests no segueixen una mètrica i una rima amb una estructura regular definida del poema, d'aquesta manera l'escriptor es permet la llicència de no seguir uns paràmetres definits en la composició final del poema.
Aquesta manera d'escriure poesia, en molts dels casos, fa que la seva interpretació sigui molt més complexa i complicada que en la poesia regular, ja que l'estructura total del poema surt dels convencionalismes habituals, i no segueixen una normativa establerta.
Però com que les normes estan per saltar-se-les, això dóna peu a l'autor a una major creativitat, i els versos lliures o anisosil·làbics donen pas a una expressivitat més oberta i alhora a una interpretació més àmplia.
Però com que les normes estan per saltar-se-les, això dóna peu a l'autor a una major creativitat, i els versos lliures o anisosil·làbics donen pas a una expressivitat més oberta i alhora a una interpretació més àmplia.
