Des de temps enllà, és prou sabut que el temps ens passa pel nostre costat sense ni fer un xiscle de soroll. Sense més. Ràpid i silenciós. És evident, que ni ens adonem de les empremtes que deixa al seu pas. Talment com si el vent les esborrés del tot just abans d’arribar. És sigil·lós i és aventurer. Capritxós, ens dona la benvinguda quan hom sap que ja no hi ha temps per aturar l'inici d'un esclat.
Ens porta avantatge, el temps, i amb una senzilla espurna encén el seu fervor quan més distret estàs. Té pressa i mai arriba tard. No espera el teu torn i t'avisa que ja hauries d'estar al cas, atent, de la manera que has d'actuar. Et creu responsable de la teva actitud perquè no puguis fugir. I, sense més, et pregunta, quan no hi ha res a dir, que intempestivament no hi ha res a fer.
El temps, sempre el temps, té un trajecte incert. Un recorregut que s'esmuny com l'aigua entre els dits sota el raig intens i fred de la font. Llisca suaument com l'efecte humit de la pluja que cau damunt les fulles del lli una tarda d'estiu. Esperitat, el temps es precipita resseguint turons avall com el falcó que cerca llaminadures per regalar als nou nats. Sota els estels i amb enginy, s'enfila cel amunt com el fum gris i dens d'un foc de camp difuminant-se amb la negra nit.
Avui és el temps qui ens aconsella com hem de construir el nostre camí. Sense error, el temps redreça el rumb que un bon dia vam intentar -imprevisiblement desconcertant- portar a bon port.
No perdem més temps, perquè el mateix temps és qui s'afebleix en la seva intenció de ser real. Sense treva però amb temps, poder ser uns bons companys de viatge.
