Wertdaderament preocupat

Llegir els diaris en aquest darrers dies de l’any es una tasca força complicada i arriscada. Es com participar en la gimcana de la Festa Major però sense saber-ne les regles del joc. Consisteix en veure com les pilotes van d’una teulada cap a l’altre, sense solta ni volta. Es com espolsar-se, de la manera més políticament correcte, totes aquelles responsabilitats que un creu que no son de la seva competència. Es com poder esbrinar al cap del dia qui ha estat el millor impostor.

Avui, però, tinc una altra preocupació que em volta per el cap. I aquesta vegada va de debò. Estic wetrdaderament tan preocupat que em sembla que tinc la mosca pujada al nas. Wertdaderament estic espantat.
Després de tants anys, ara em tocarà agafar el meu plumier de nen. Hauré de treure la pols a aquells vells llibres de Lengua Española, que potser encara trobaré per les golfes de casa. Hauré de recuperar els deberes de Los Cuadernos de Gramatica y Caligrafia Española, que el mestre d’escola em feia entregar puntualment. Tornaré a aquelles aules on, en unes parets despullades i com a únics elements decoratius, hi penjaven d’un clau la foto d’un rei i la creu del Sant Crist. 

I crec que wertdaderament ja tenen raó ja -no se’ls en passa ni una per alt-. La culpa es meva, wertdaderament només és meva. Amb el temps, he deixat de rutllar el meu cervell. El tenia en altres cabòries i no he estat per el que havia d’estar.

Vull que els d’allà no pateixin més per mi. Ara que ja he posat el seny, els hi he de fer saber que després de tant de temps recuperaré totes les campanes que vaig fer a l'escola i, amb un bon repàs, em posaré al dia en tot. Wertdaderament ho dic de debò.