Una història de Sense estil, el primer concert de Sau

Just a les acaballes de l’any 1987, per la gran majoria dels mortals, Sau era l’embassament situat al peu de les Guilleries, entre els termes de Vilanova de Sau, les Masies de Roda, L’Esquirol i Tavertet. Però, no més lluny de la geografia catalana, alguna cosa s’estava preparant, perquè a partir d’aquell any el nom de Sau prendria un altre significat molt diferent.

Jo, en aquells temps, era el discjòquei de la discoteca Karibú. Una discoteca referent en el món de la nit del nostre país i que traspassava fronteres territorials més enllà de la seva ubicació: Els Hostalets de Balenyà. Una de les meravelles d’aquella època, i de moltes que em vindrien després, era la meva gran addicció: la passió per la música. Tot era benvingut a les meves orelles, i tant era així que, arran d’aquesta passió, vaig poder ser testimoni de què esdevindria a casa nostra en un futur immediat.

Anem a pams, l’amistat de dues famílies: la d’uns veïns d’un poble proper i la meva, provocaven trobades familiars gairebé cada setmana. Un dels fills dels veïns, era un músic ja consolidat, i la nostra afició per la música ens feia compartir xerrades i bones estones. Un bon dia ell em va explicar que s’havia incorporat com a músic en un nou projecte, i tot i que encara s’estava embastant, ja tenien una maqueta gravada amb un grapat de cançons.

La meva sort va ser que vaig poder escoltar amb deteniment i molta cura aquella maqueta gravada en una casset. Ràpidament, la meva sorpresa va ser gratificant, allà hi havia alguna cosa més que un grup d’amics, i després de rebobinar i tornar a rebobinar aquella maqueta no en vaig tenir cap mena de dubte: allà s’hi cuinava un pop fresc i amb una sonoritat diferent de la qual no en teníem massa referències fetes en català. De tots els temes de la maqueta que vaig escoltar un per damunt de tots em va despertar els meus sentits: Sense estil. Era el naixement de Sau, a la casa Les Tallades prop de l’embassament. 

La veritat és que aquella descoberta em va implicar com a gran culpable d’un esdeveniment que molt aviat es portaria a terme a la discoteca Karibú. 

A principis de l’any 1988 aquella maqueta es va convertir en el primer disc de Sau amb el nom de No puc deixar de fumar. I, just arribat l’elapé calent del forn a les meves mans, no ho vaig dubtar ni un moment: a la discoteca a la sessió de nit d’un dissabte cap a les 3 de la matinada, ara en diríem en horari prime-time, vaig provocar un silenci, i, just després de presentar-lo vaig punxar a tot drap i per primer cop el que va ser el primer senzill de Sau: Sense estil. Era la primera vegada que se sentia d’aquella manera una cançó dels encara no reconeguts Carles Sabater i Pep Sala, i de tots els components restants del grup Sau, a una discoteca. Per tant, la meva proposta era molt arriscada, tant, que va tenir repercussions negatives a orelles del que en aquells moments era el gerent de la discoteca. L'esbroncada que em vaig endur va ser descomunal, avui potser hauria agafat les maletes i hauria fotut al camp, però bé, eren altres temps i la cosa va continuar de tal manera que, el dissabte següent a la mateixa hora i al mateix lloc, es va sentir altre cop a tot drap i per segona vegada el Sense estil de Sau a la discoteca Karibú. I us ben prometo que no en seria l’última.

La meva ferma tossuderia, i amb l’ajuda d’alguns, va fer que poc temps després un diumenge al vespre programéssim a la discoteca Karibú dels Hostalets de Balenyà, el que seria oficialment: el primer concert de Sau a l’estat. Va ser un gran concert. Allà em vaig adonar que aquell grup d’amics, encapçalats per un Carles Sabater no només tenien la intenció de tocar la seva música, volien demostrar per totes que hi tenien molt a dir. Sota la batuta d’en Pep Sala, tant les proves de so com els detalls de tot el concert, es van llimar amb una excel·lència exquisida. També ho va ser la preparació de les noves cançons, que van ser interpretades exclusivament per executar-les en aquell primer directe, amb el so que havia de caracteritzar per sempre més al grup Sau. Res podia fallar. Òbviament, va ser un èxit sense precedents i no vam tardar gaire a programar un segon concert.  Finalment, tot va quadrar a ulls i orelles d’uns aspectants seguidors que veien néixer als Hostalets de Balenyà un dels grans referents de la història de la música feta en català.

Des d’aleshores, s’ha dit i escrit molt sobre el grup Sau, però malauradament una petita part d’aquesta història va quedar amagada en un calaix. Potser no transcendeix a res, o potser no cal escriure aquesta part amb lletres d’or, però sí que cal saber, i que consti en acta, que a la discoteca Karibú dels Hostalets de Balenyà hi vam programar el primer concert oficial de Sau. 

P.D.: ah!, a aquesta història cal afegir que al cap d’uns anys al gerent de la discoteca el van fotre al carrer, jo, avui dia, encara soc discjòquei, esperant com caiguts del cel uns altres Sau.

Arxiu de la Memòria Popular

Discurs que vaig llegir com a president del jurat popular, al Centre Cultural de La Roca del Vallès el divendres 18 d'octubre durant la presentació del llibre guanyador del Premi Romà Planas i Miró de Memorials populars 2023. 

Segons Luis Fernando Pacheco en una conferència sobre la memòria popular, exposava:

“Conservar la memòria per preservar la nostra identitat és important perquè ens permet recordar d'on venim, qui som i com ha anat evolucionant el nostre poble. La Memòria Popular és el cúmul d'experiències d'un poble (…) és l'esforç conscient d'alguns grups humans per trobar-se amb el passat per conèixer, explicar i valorar successos que van conformar la mateixa història. La memòria popular forma allò que es coneix també com a “elements intangibles del patrimoni” que juntament amb les tradicions (...) poden donar-nos respostes del perquè és important que un poble conservi la seva memòria”.

Aquestes paraules descriuen perfectament la importància del nostre Arxiu de la Memòria Popular de La Roca del Vallès, que entre altres funcions, té la característica de preservar la nostra història més humana apropant una mirada al passat per compartir els records de la gent més propera. Una perspectiva que posa en primera persona  aquells moments de la vida en què transcorre el relat dels nostres protagonistes, vivències particulars i úniques que han fet com una història paral·lela a la història escrita a les grans enciclopèdies.

El Premi Romà Planas i Miró és un dels altres mitjans per aportar documentació valuosíssima al nostre Arxiu. En aquest premi hi poden participar totes les persones que ho desitgin amb obres inèdites de caràcter autobiogràfic i que aportin un testimoni de la seva vida.

Un cop escollida, l’obra guanyadora rep un premi econòmic i és publicada. Com arribem a tenir una obra guanyadora? Un cop oberta la convocatòria, tots els relats presentats arriben a l’Arxiu de La Roca del Vallès. Primerament, un jurat popular, format per membres de la nostra població, fa una primera selecció de tots els relats. Després, aquesta tria, es presenta a un altre jurat, el jurat nacional, expert en memorialisme popular i que, hores abans de la presentació del Premi i reunits al mateix Arxiu, deliberen quina serà l’obra guanyadora, que posteriorment al final de la gala del Premi, el president del jurat Nacional, amb sobre tancat, fa públic l’obra guanyadora de l’any.

Des d’aquest escenari vull agrair efusivament, per la seva dedicació i implicació i per la seva gran tasca de treball, al nostre jurat popular: E. Vilajuana, J. Olivella, V. Senyer, M. Martos, i jo mateix que humilment en tinc l’honor de presidir. Moltes gràcies.

Les mateixes paraules d’agraïment cap al nostre jurat nacional: A. Castillo, C. Vázquez, V. Méndez, J. M. Figueres, A. Montellà i el seu president J. Molet. Moltes gràcies.

Tant el fons documental com totes les obres presentades al Premi Romà Planas i Miró, estan a disposició de tothom que ho desitgi a l'Arxiu de la Memòria Popular ubicat en aquest mateix centre, pel gaudi de la lectura o de la investigació històrica.

Només ens cal afegir i exigir que aquest govern, i tots els que el succeeixin, cuidin, respectin i protegeixin el nostre Arxiu de la Memòria Popular. No només per la seva importància, sinó pel seu gran valor històric i cultural. I tots nosaltres hem de ser protagonistes i responsables per preservar la nostra memòria popular.

Nits d'estiu

 

El continent, el contingut i jo

Avui quan m'he llevat al matí, altre cop he tingut la necessitat de donar una ullada -ràpida, sí- a les prestatgeries de casa. Ho faig sovint, és un costum. Però no ha estat a qualsevol de les prestatgeries que hi ha, no. Justament ho he fet a aquelles que vaig decidir, i que fidelment mai han deixat de fer la seva tasca, que fossin les encarregades de tenir sempre a mà els nostres quilos i quilos de paper ben imprès, és a dir, tota la nostra formació intel·lectual que anem col·locant i classificant a mesura que passa el temps. Són les prestatgeries que estan disposades a moltes de les estances de la casa -m'agrada estar envoltat d'elles-, i que, per molts anys, sustenten els nostres benvolguts i estimats llibres.

Doncs bé, com a totes les bones cases i com a bones prestatgeries que són, plenes a vessar de llibres, amb el pas del dia a dia no poden evitar acumular també aquella mal vinguda pols que no ens deixa mai tranquils, ni a elles, ni a ells, ni a mi. I, és per això, que sempre hem d'estar atents a aquest fenomen de partícules sòlides formades per òxid de silici de matèria fina que ja formen part de la nostra vida quotidiana. De la seva vida -de les prestatgeries i dels llibres- i de la meva, també.

La gran simbiosi entre el continent i el contingut fa que el jo, estigui sempre amatent a aquesta mesura de pols en suspensió que finalment acaba planant plàcidament a les parts més horitzontals de les llibreries.

Però al capdavall, sempre he pensat -i hi estic totalment convençut- que a elles i a ells els agrada aquest fenomen, que, per altra banda -així ho he cercat-, deixeu-me comentar-vos: el ritme de producció de la pols en una casa és de 6 mg/m2/dia, sempre depenent de la quantitat de temps que es romangui a la casa i del nombre d'habitants. Doncs, comentari a part, estic segur que per elles i per a ells no els hi està del tot malament aquests 6 mg/m2 per dia.

Com a intel·ligents que són, saben molt bé que regularment jo m'hi aproparé, i no només per cercar un llibre; saben molt bé que de tant en tant, amb un drap sedós de cotó fi com el paper o un plomall de plomes suau com la mel, rebran les meves més simpàtiques manyagueries, que són les delícies de qualsevol mortal, per desfer-nos tots plegats d'aquestes maleïdes partícules de pols. I quan toca fer dissabte, la disbauxa entre el continent, el contingut i jo arriba a mesures insuperables, amb un frenesí de carantoines i amanyacs que ens assegura una llarga amistat.