12 de des. 2013

Un bon dia

Fa molts anys en una llunyana terra, hi havia un bon dia en que córrer per els carrers de la ciutat era tot un plaer. Hi havia un bon dia que la gent, enfundada amb tots els estris d’abric necessaris i imprescindibles per suportar el fred de l’època que pertocava, sortia amb un altre tarannà de casa seva. Hi havia un bon dia que quan acabava un any -un nefast any-, sempre es tenien aquelles esperances que en un obrir i tancar d’ulls se’n respiraria un de millor.
Perquè hi havia un bon dia que, per dret a llei, tocava viure el dia tal i com si aquell mateix dia fos realment un bon dia. El cas era que sense renunciar a res, afortunadament hi havia aquell dia que es tenien totes les de guanyar, perquè si un havia arribat fins allí -caminant per un llarg i costerut camí-, ningú no podia negar-li viure’n, encara que només en fos un, de més bo i millor. Un bon dia de debò.
Aparentment aquest seria el guió perfecte per la senzilla historia d’un desig a l’abast de tots i cadascun dels mortals. Només demanar el que es just per una bona convivència. El saber del cert que un bon dia pot aparèixer avui mateix i en qualsevol moment sense haver d’aixecar el dit.
Si aquest és el pas a seguir, em de ser conscients que finalment les aigües acabaran encaminant-se cap al lloc adequat. El cabal del riu recuperarà la seva justa plenitud i, amb l’optimisme que ens caracteritza, anirem de cara al nou any tenim molt present al nostre cap que un bon dia ens espera. Aquí, a la mateixa cantonada no massa lluny i a tocar dels dits, en tenim un. Un bon dia nou de trinca.