Si ja tens els pantalons de campana a punt, una bona perruca per posar-te al cap, i les ulleres de pasta per menjar-te qualsevol pista de ball que se’t posi pel mig, sense cap mena de dubte tens la síndrome del Guateque. La festa que un bon dia va canviar l’estil d’una generació.
Qui no s’ha vist mai representat en el muntatge d’una festa d’aquell estil escenificat en una pel·lícula de 35 mm en Cinemascope? I no volem visionar la pel·lícula interpretada per Peter Sellers, naturalment. Qui no ha sentit mai una enveja desmesurada per no ser el protagonista del ritme frenètic del nouvingut Rocanrol? I no ens referim als cops del maluc de l’Elvis, és clar.
És aquesta una bona manera per començar la nostra petita història que vol recordar que fa molt de temps algú va treure tot l’enginy per ocupar-se que la nit tingués un altre sentit. El fet de canviar els hàbits pel que fa a la gresca emergien cap a un nou estil, i les tendències revolucionàries portaven la bogeria al cap a les noves generacions de joves a la recerca d’una era futurista aleshores inimaginable. No hi ha cap dubte que el Guateque, tal com el coneixem, va marcar un camí no apte per recórrer sense una biodramina a mà.
Al voltant dels anys seixanta i setanta les noves estrelles de la música eren les protagonistes a tots els primerencs reproductors d’Lp’s que, treien fum pel desmesurat consum d’un vinil rere l’altre, havien de ser consumits a gran volum. Les més luxoses cases particulars eren els escenaris perfectes d’aquestes festes que, amb algun adult sempre atent al bon tarannà de l’esdeveniment, van provocar el detonant a una nova manera de viure la vida. El Guateque era sinònim de festa, d’optimisme, i no poder ser present en un d’ells podia esdevenir la pèrdua del tren que només parava un cop a cada estació.
