Avui no em queda altre remei que fer un pas endavant, ferm, i treure'm el barret. Avui no tinc una altra opció que mostrar el meu cantó més amable i conciliador per apropar la mà i donar les gràcies. Avui no em queda cap més alternativa que ser feliç i continuar endavant, perquè tal com diuen, no hi ha mal que per bé no vingui, o, es tanca una porta i se n’obre una altra, oi?
Això passa avui, però se que demà aquesta actitud seguirà present. I tot, perquè avui són moltes les raons perquè sigui així, són molts? els qui aconsegueixen que les coses vagin així.
Avui tinc suficients motius per dir ben alt, què: avui no estic emprenyat; avui, no estic decebut; avui no estic desil·lusionat; avui no estic defallit. Tampoc ho estava ahir: d’emprenyat, decebut, desil·lusionat i defallit, i, menys que ho estaré demà. Perquè el que avui em fa sentir així, és que tant ahir i com demà no hi ha res que m’enterboleixi del que estic realment convençut.
Avui, més clar que ahir, se amb qui puc comptar per demà i tirar endavant. Avui tinc la certesa que res em farà canviar respecte ahir dels ideals del demà. Avui se que, dels qui ahir anàvem braç a braç, demà no hi seran.
Per això i per moltes més raons, avui vull donar les gràcies a tots aquells qui em donen més força per continuar demà.
Si ahir tirava del carro, era per no baixar-ne demà.
Així que, a tots els que avui no voleu endreçar el camí cap a un objectiu comú, gràcies per tot o per res. Fins demà.
