Presentació del Premi Romà Planas i Miró

La meva presentació a l'acte del llibre guanyador del Premi Romà Planas i Miró de 2022

Benvinguts i benvingudes al Centre Cultural de la Roca del Vallès. Avui, a les portes de la diada de Sant Jordi, no hi ha res millor per celebrar-ho que trobar-nos i parlar de llibres. I és per això, que avui, us volem presentar el llibre guanyador del Premi Romà Planas i Miró del 2022.

El llibre guanyador del Premi Romà Planas i Miró: Records de deu dones, el signa Pasta de Full, un grup de Cardedeu format per deu dones que, des de fa vint-i-cinc anys, es reuneixen per experimentar l'art de la literatura en un taller d'escriptura.

Pasta de full el formen: l'Esther i la Isabel Borràs, l'Assumpta Margenat, la Maica Meseguer, la Mercè Moreno, la Roser Muchart, la Mary Pi de la Serra, la Rosa Maria Prat, la Cristina Viader i la Rosa Vila.

Quan vaig tenir per primer cop a les mans, corria l'estiu del 2022, el manuscrit de l'obra guanyadora de la vint-i-quatrena edició del Premi Romà Planas i Miró de Memorials populars: Records de deu dones, del col·lectiu Pasta de Full, ràpidament vaig entrar en el joc del diàleg narratiu que ens proposaven les seves autores. Un llibre que ens recull, en més d'una seixantena de relats curts, les experiències de la vida quotidiana de les nostres, ara si, escriptores.

Amb un to planer i informal, i sense cap pretensió que la d'explicar, només explicar una història, entrem directament en la vida social i costumista d'unes èpoques que van marcar la vida de la infància, de l'adolescència, de la joventut, d'aquest col·lectiu.

Són uns relats molt directes i sincers, amb una acurada exposició i, alhora, molt detallista en els seus matisos, on les persones protagonistes d'aquestes vivències podrien ser les mateixes persones protagonistes de les nostres mateixes vivències.

Per exemple, quan llegim en un dels relats: Sempre que sortíem de casa, la padrineta deia – Santiago ves a fer un riu- i el Santiago i anava... M'intrigava això. Sempre en tenia ganes, el Santiago, abans de sortir? Corria l’any 1952-1953. O, com elles mateixes relaten els costums de l'època en un bateig: Primer calia avisar i convidar el mossèn. Aquell dia entraven a l'església, rics i pobres al tercer toc de campana. Excepte les mares de les criatures, eren impures, i calia fer quarantena (...). Després arribaven els brioixos amb mantega i pernil, tot ben regat a dojo per un xampany semisec o dolç, que emboirava als uns i als altres les cabòries.

És per això que la força de la narrativa descriptiva d'aquests relats ens impregnen visualment d’un degoteig constant d'imatges, i així ens ho reflecteix l'autora del pròleg del llibre, l'Alba Dalmau, quan diu: l'únic que queda per fer és passar pàgina i començar a gaudir d'aquestes postals que us faran viatjar al passat de les autores.

Més exemples els trobem, quan ens descriuen la gran nevada del 62: A casa meva se n'ha parlat sovint d'aquella efemèride, (...) per l'espectacle blanc i d'extenció inacabable damunt els camps llaurats, per les vaques que, amb la neu fins a tocar la panxa, trencaven el mantell de blancor amb les seves taques negres.

És tot tan proper que, per aquesta raó, la narrativa del llibre ens arriba molt endins. Des del primer moment un s'enamora d'aquestes petites històries. S'emociona i s'estremeix. S'impressiona i s'entendreix. I tot plegat fa que també un s'enamori d'aquest col·lectiu format per deu dones que ens regalen uns relats que ràpidament ens els fem nostres.

Si més no, mirem amb quina emoció continguda descriuen el primer dia d'escola: (...) el primer dia d'escola, (...) l'alegria estava assegurada. Només teníem la incògnita de quina monja ens tocaria. Potser una de nova. Mentre no ens toqués Sor Virtudes, la baixeta del bigoti, que me les tenia votades, m'era igual.

Donat valor a aquest Sant Jordi de 2023, ja per acabar, i fent referència a aquest costumisme popular del dia a dia, m'agradaria recitar-vos el poema Cròniques canten de Miquel Martí i Pol, en el qual el poeta fa una dissecció sociològica de com era o de com podia ser la societat de Roda de Ter, el seu poble natal, en aquells anys de postguerra. Una descripció que podem compartir per qualsevol societat de qualsevol lloc i de qualsevol època. Perquè la història, malauradament, sempre es repeteix.

Cròniques canten
Miquel Martí i Pol

Al meu poble hi havia                             
gent de tres menes:
els qui creien,
els qui no creien i els
qui tant se’ls en fotia.
D’aquest darrers, però,
n’hi havia pocs.
Al meu poble hi havia, sobretot,
gent de dues menes:
els qui creien
i els qui no creien.
I encara val a dir que aquest darrers
no eren pas molts. Els altres,
establerts en llurs castes, concertaven
negocis, feien tecs, casaven noies,
fornicaven (discrets), s’estossinaven,
donaven culte a Déu i altres foteses
que no recordo bé, amb molta cura
de preservar la llei de l’escomesa
dels descreguts i els cínics, per poder-la
transmetre intacta als fills i així donar-los
ocasió de concertar negocis,
fer tecs, estossinar-se, casar noies,
fornicar, adorar a Déu i altres foteses
en un clima de pau i de respecte.
Al meu poble, a l’estiu, el sol colrava
la pell, i feia una tardor benigna,
i l’hivern era fred. Parlo de coses
que fa segles que duren i que encara
duraran molt de temps i de persones
que hom considera astutes i correctes.
Aquell temps era així. Cròniques canten.